(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 6 abril 1959 – )

Actriu. El 1980 acabà els estudis a l’Institut del Teatre, que amplià amb Strassberg o Gandolfo.

Bona part de la seva carrera està vinculada a la companyia del Teatre Lliure, per a la qual treballà en L’Hèroe i Al vostre gust (1983), La bona persona de Sezuan (1988), Els gegants de la muntanya i Terra Baixa, ambdues del 1990, o Roberto Zucco (1993).

Participà també en altres muntatges com Santa Joana dels Escorxadors (1986) i Combat (1988), produïdes pel Mercat de les Flors, La ronda (1986), Tàlem (1990) o Un tramvia anomenat Desig (2000). Obtingué en diverses ocasions el premi de la Crítica, pels treballs realitzats a La infanticida (1992), Dansa d’Agost (1993) i El criptograma (1999).

Posteriorment, han destacat les interpretacions a L’habitació del nen (2003), Les tres germanes (2005), Un matrimoni de Boston (2005), Carta d’una desconeguda (2007), Espectres (2008).

També ha participat en les pel·lícules Els sense nom (1998), L’illa de l’holandès (2001), Desde la ciudad no se ven las estrellas (2001), Las Voces de la Noche (2003), Para que no me olvides (2005).

En el gènere televisiu ha interpretat papers destacats en moltes sèries i telefilms de Televisió de Catalunya: Nissaga de poder (1996-98), Crims (2000), Gossos (2002), Mirall trencat (2002), Majoria absoluta (2002) i Ventdelplà (des del 2005), entre d’altres.

Enllaç web: Emma Vilarasau

(Gràcia, Barcelona, 29 agost 1897 – Barcelona, 18 desembre 1963)

Actriu. Filla dels actors Josep M. Vila i Maristany i Maria Panadès i Ricart. Quan morí la seva mare, la substituí com a primera actriu.

Es destacà aviat; col·laborà amb el Teatre Íntim d’Adrià Gual, i el 1917 passà amb el seu pare a la companyia d’Enric Borràs, on assolí una anomenada definitiva amb Hores d’amor i tristesa, d’Adrià Gual, La mala vida, de Juli Vallmitjana, i l’adaptació de Mireia, de Mistral, d’A. Carrion.

El 1919 es casà amb Pius Daví i Segalés, amb el qual formà la companyia Vila-Daví, veritable institució del teatre català de l’època, centrada en el Teatre Romea (fins el 1936) i el Teatre Català de la Comèdia (1936-38).

Fou admirada per Josep M. de Sagarra, que escriví per a ella L’hostal de la Glòria (1931); ella li estrenà, a més, Desitjada (1932), L’alegria de Cervera (1932) i El cafè de la Marina (1933).

El 1946 reprengué les actuacions en català, a la recuperació de les quals contribuí activament, amb intervencions també de teatre infantil. Assolí un èxit destacat amb l’estrena de La ferida lluminosa (1954), de J.M. de Sagarra, i amb la reposició de L’hostal de la Glòria.

El seu germà fou el també actor Manuel Vila i Panadès  (Barcelona, 1903 – segle XX)  Treballà amb la companyia Vila-Daví i més tard fou representant de companyies teatrals.

(Madrid, 23 agost 1933 – Barcelona, 25 octubre 2013)

Actriu. Filla dels actors Salvador Soler i Milagros Leal. Formada en el teatre, va tenir el seu primer paper important en el cinema a Usted puede ser un asesino (1961), de J.M. Forqué.

Entre els seus films destaquen títols com ara Plácido (1961), Le charme discret de la bourgeoisie (1972), Mi hija Hildegart (1977), El crimen de Cuenca (1979), Patrimonio nacional (1980), Bearn (1982), Cara de acelga (1986), Los papeles de Aspern (1991) i París-Tombuctú (1999).

(Barcelona, 25 juliol 1933 – Madrid, 12 setembre 1979)

Actriu teatral i de cinema, coneguda com a Laly Soldevila. Estudià a l’Institut del Teatre i formà part del Teatro Español Universitario (TEU).

El 1957 es traslladà a Madrid, on desplegà una interessant carrera professional en el teatre, la televisió (des del 1958) i el cinema (debutà el 1961 a Tres de la Cruz Roja).

Actriu d’una gran naturalitat, encarnà un cert tipus de personatges, preferentment en comèdies i films humorístics, als quals aportà un peculiar toc d’humanitat.

De la seva filmografia hom pot destacar La tía Tula (1963), L’advocat, el batlle i el notari (1969), El espíritu de la colmena (1973), Tocata y fuga de Lolita (1974) i La escopeta nacional (1977).

(Barcelona, 16 setembre 1957 – )

(Assumpta Rodes i Serna)  Actriu cinematogràfica. En els seus inicis treballà amb Dagoll Dagom al teatre i el 1978 debutà al cinema amb L’orgia.

Entre els seus films destaquen El crimen de Cuenca (1979), Dulces horas (1981), Lola (1985), Matador (1986), El maestro de esgrima (1992), Como un relámpago (1996) i Subjúdice (1997).

Ha treballat també a la televisió, a sèries com ara Falcon Crest o Brigada Central.

(Barcelona, 30 juliol 1941 – 11 juny 2020)

Actriu. Formada en el teatre, on ha destacat amb muntatges com ara Knack (1969), dirigit per V. Pons, i Quan la ràdio parlava de Franco i Descripció d’un paisatge (1979), ambdós de J.M. Benet i Jornet, autor del qual ha dirigit Ai, carai! (1989).

Popular gràcies a la televisió, ha destacat a partir del 1987 en cinema: Moros y cristianos (1987), La febre d’or (1992), ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1993, premi Goya a la millor actriu de repartiment), Actrius (1997), Amic/Amat (1998), La niña de tus ojos (1998) i Todo sobre mi madre (1999).

(Barcelona, 1 setembre 1913 – Madrid, 23 setembre 1992)

“Mary Santpere”  Actriu. Filla de Josep Santpere i Pei. Començà la seva carrera professional el 1939 i aviat aconseguí una gran popularitat com a actriu còmica; col·laborà en espectacles de revista, de varietats i de circ.

També va treballar en pel·lícules com Los cuatro Robinsones (1939), Un ladrón de guante blanco (1945), Canción mortal (1948), El difunto es un vivo (1955), Miss Cuplé (1959), Detective con faldas (1961), La ciutat cremada (1975), Patrimonio Nacional (1980), Aquesta nit o mai (1991) i Makinavaja, el último choriso (1991).

El 1984 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

(Barcelona, 21 gener 1933 – )

Actriu. Vinculada des de molt jove al teatre amateur, debutà com a professional el 1955 a El diario de Ana Frank. A partir del 1969, amb Las criadas, es consagrà en el teatre on ha representat també obres com La rosa tatuada, Antígona o Don Juan último.

Actriu habitual del cinema de P. Almodóvar (Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón, 1980; Entre tinieblas, 1983; Mujeres al borde de un ataque de nervios, 1988; Átame, 1990), de la seva filmografia cal esmentar també Mi querida señorita (1970), La febre d’or (1992), La Moños (1997) i Cuando vuelvas a mi lado (1998).

Ha rebut nombrosos premis durant la seva carrera.