Arxiu d'etiquetes: 1871

Monlau i Roca, Pere Felip

1 Resposta

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Moles i Ormella, Joan

Deixa un comentari

(Gràcia, Barcelona, 25 juny 1871 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 gener 1945)

Polític i advocat. Germà d’Enric. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1901 fou elegit regidor de Barcelona com a regionalista i del 1902 al 1905 fou tinent d’alcalde.

Defensà Jacint Verdaguer, quan aquest fou perseguit i en fou marmessor, sobre el qual escriví Mossèn Cinto (1945) en l’exili mexicà. Diputat a corts per Lleida, en fou elegit tres cops. El 1913 esdevingué senador.

Defensor dels acusats pel complot de Garraf i dels familiars de Macià quan els foren confiscats els béns, fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d’Espanya al Marroc (1933), ministre de Governació del govern Casares Quiroga (13 maig – 18 juliol 1936).

El 1936 exercí provisionalment la presidència de la Generalitat fins que foren alliberats els consellers empresonats l’octubre de 1934. El 1939 s’exilià a Mèxic.

Iglésias i Pujades, Ignasi

28 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)

Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.

Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.

De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.

Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).