Arxiu de la categoria: Monuments

Santa Llúcia de Rajadell

1 Resposta

(Rajadell, Bages)

Petit monestir de canongesses agustinianes, establert a mitjan segle XIV a la capella de Santa Llúcia (prop del mas Forn), a la vora de la riera de Rajadell, aigua avall del poble i castell de Rajadell.

La comunitat es reuní vers el 1275 a la capella de Sant Miquel de la Maçana, del mateix municipi, i el 1304 un grup de canongesses anà a fundar el convent de Santa Caterina, a l’horta de la vila de Cervera, mentre que la resta passava poc després a la capella de Santa Llúcia, de protectorat del senyor del castell de Rajadell.

El 1374 el bisbe de Vic donà un decret de reforma per al monestir de Santa Llúcia de Rajadell i per al de Cervera, que hom considerava filial seu. A la fi del segle XV ja no tenia comunitat.

L’església conserva una part romànica, ensems amb un tros de nau gòtica, molt més gran, del segle XIV.

Santa Cristina -Selva-

5 Respostes

(Lloret de Mar, Selva)

Santuari, enlairat en un turó damunt la costa, que tanca pel sud les platges de Santa Cristina i de Treumal, actualment nucli turístic.

El santuari existia com a ermita ja l’any 1376; l’edifici actual fou iniciat el 1764; té un cambril que serva el suposat crani de santa Cristina i el que resta dels abans nombrosos ex-vots.

S’hi celebren la festa dels Perdons, convertida en aplec el segon diumenge de Quaresma, i la festa patronal, ensems festa major d’estiu de Lloret de Mar, el 24 de juliol, amb la popular processó marítima de Sa Relíquia, que des de la vila porta la relíquia de la santa al santuari amb barques enramades i amb el crit típic d'”amorra sa relíquia” quan la barca que la duu toca la platja.

Santa Cecília de Montserrat

12 Respostes

(Marganell, Bages)

Antiga abadia benedictina. Primer cenobi de la muntanya de Montserrat.

Fou organitzat vers el 945 per l’abat Cesari, ajudat pels comtes Sunyer i la comtessa Riquilda. Molt aviat en fou amenaçada la independència per l’expansionisme de Ripoll i, posteriorment, de Sant Cugat del Vallès.

Al segle XV entrà en franca decadència i l’any 1539 s’uní definitivament a Santa Maria de Montserrat, per cessió del seu abat comendatari, Joan Cordelles. En endavant fou residència d’uns sacerdots i servents.

El temple, situat sota la cinglera de Sant Jeroni, és d’estil romànic llombard; té tres absis i tres naus laterals truncades.

Fou saquejada pels francesos el 1811 i el 1812, i restaurat per l’abat Muntadas el 1862.

Sant Tomàs de Riudeperes

4 Respostes

(Calldetenes, Osona)

Canònica augustiniana i més tard convent franciscà i antiga parròquia de Sant Martí de Riudeperes.

Existia una església de Sant Tomàs el 1086, dita a l’origen de Sant Tomàs de Puig-oriol. Vers el 1095 els cavallers de la casa forta de Riudeperes, situada prop de l’església de Sant Tomàs, la reedificaren i, després de fer-la consagrar, l’uniren en qualitat de pabordia o filial a la canònica de Santa Maria de Lledó.

Els cavallers Riudeperes i Altarriba foren els seus protectors i dotaren àmpliament la petita comunitat, que sempre depengué de Lledó, composta d’un prior o paborde, dos canonges i dos preveres beneficiats.

Caigué en greu decadència entre el 1411 i el 1476, i arribà a trobar-se en ruïnes el monestir i el claustre.

El 1560 fou secularitzada i l’adquirí el bisbe de Barcelona, Jaume Caçador, que reedificà el claustre i l’antic monestir i hi fundà un convent franciscà que fou destinat a col·legi dels framenors franciscans de la província de Catalunya (1560-1821).

Entre el 1860 i el 1870 fou un seminari de missioners franciscans del Perú. El 1901 s’hi establiren els pares camils, que hi tingueren el seu seminari, fins que el 1971 passà a ser un centre d’educació especial de la comarca d’Osona.

En resta l’església del segle XI, un bonic claustre renaixentista i altres dependències cobertes amb nerviacions gòtiques, obra dels Caçador.

Sant Tomàs de Fluvià, monestir de

4 Respostes

(Torroella de Fluvià, Alt Empordà)

Petit priorat benedictí d’història desconeguda per confusió amb el veí de Sant Miquel de Fluvià, al poble de Sant Tomàs de Fluvià.

El creà el monestir de Sant Víctor de Marsella sobre unes terres donades amb aquest fi per Guillem de Fenolleres, vers el 1070, després de discutir-les al veí priorat de Sant Miquel de Fluvià. En consta l’existència entre el 1098 i el 1380, amb un prior i dos monjos, dependents de l’abat de Sant Víctor.

El 1406 encara es considerava de Sant Víctor, i tenia només un prior i un sacerdot que exercia la cura d’ànimes. Desaparegué dins aquest segle.

En resta l’església romànica de Sant Tomàs, de tres naus i volta de canó, amb funcions de parroquial del poble. El 1983 hom descobrí, a l’absis, unes pintures romàniques del segle XIII.

Sant Sepulcre de Palera, el

3 Respostes

(Beuda, Garrotxa)

Priorat benedictí, situat sobre un petit pujolet, dins la parròquia de Palera.

El lloc existia ja el 977, i vers el 1075 els seus senyors, Arnau Gonfred i la seva muller Bruneguilda, feren edificar l’actual basílica, que fou consagrada el 1085, amb assistència de l’abat de la Grassa. El 1107 la seva possessió fou confirmada a l’abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí.

Fou un centre viu de devoció i de pelegrinatge, per les indulgències i gràcies que enriquien la seva església. A mitjan segle XVI es trencà la subjecció a la Grassa i els seus priors, aprovats per Roma, foren en endavant monjos de diferents monestirs del país.

La seva comunitat, que inicialment era de sis monjos, es reduí ara a tres, un d’ells sacerdot beneficiat. Els tres darrers priors eren de Sant Pere de Besalú, al qual es confià a partir del 1816 el priorat. Fou secularitzat el 1835.

Li resta l’església basilical, de tres naus i tres absis, de murs llisos, amb la nau central més enlairada. Els darrers temps hi augmentà la devoció a sant Domènec, constatada des del segle XVI, i se’n digué també Sant Domènec de Palera.

Fou restaurada, amb no gaire encert, fa pocs anys, i s’hi apleguen els moderns cavallers del Sant Sepulcre, que l’han presa sota llur patrocini. Del claustre i dependències antigues no roman pràcticament res; només alguns capitells.

Sant Segimon del Montseny

2 Respostes

(Viladrau, Osona)

Santuari (1.230 m alt), situat al vessant nord-oest del Matagalls. Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya.

Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels segles XIV al XVIII. Entre els anys 1640 i 1782 es construïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal. Fou secularitzat per la desamortització (1837).

Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat. Marià Pidelaserra hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista.

No té culte des del 1939 i s’han parat els treballs de restauració empresos entre el 1959 i el 1961.

Sant Sebastià dels Gorgs, monestir de

3 Respostes

(Avinyonet del Penedès, Alt Penedès)

Priorat benedictí, actualment església parroquial del poble de Sant Sebastià dels Gorgs.

El fundà Mir Geribert, el futur príncep d’Olèrdola, complint la voluntat de la seva mare Ermengarda, muller de Geribert, germà del vescomte de Barcelona Udalard I, que així ho manà en el seu testament (1029), deixant béns per a cinc monjos. El 1052 tenia ja una comunitat regida per un abat Miró, que Mir Geribert uní a Sant Víctor de Marsella el 1059.

Convertit en priorat, rebé importants donacions dels fills dels fundadors, en especial la parròquia i quadra de Sant Pau d’Ordal (1095), que fou el seu principal domini. Això li permeté de refer l’església, el campanar i un magnífic claustre, conservat tot amb modificacions i mutilacions.

L’església, que era en ruïnes el 1388, fou refeta en la seva capçalera en època gòtica, quan també fou reparat el campanar; el 1606 hom l’escurçà per ponent aprofitant l’antiga portada i el timpà esculpit, quan era priorat de Montserrat.

A la fi del segle XIII i al principi del XIV passà una època un xic tèrbola que intentà d’arreglar el bisbe de Barcelona pressionant l’abat de Sant Víctor de Marsella; tenia aleshores cinc o sis monjos i tres sacerdots beneficiats.

El 1412 el monestir de Montserrat l’adquirí de Sant Víctor per permuta amb el priorat de Sant Benet de Maguellà, del bisbat de València, fundat per Montserrat el 1350. Els priors montserratins hi feren obres de consolidació i restauració el 1606 i el 1785, però no li donaren esplendor monàstica; darrerament només tenia el prior i dos beneficiats. Secularitzat abans del 1820, passà a parròquia.

Recentment hom hi ha fet obres de restauració, bé que no d’una manera completa.

Sant Sebastià del Monestir

Deixa un comentari

(Saldes, Berguedà)

(o de Sull o d’Urgent)  Petit monestir benedictí a l’esquerra del riu de Saldes, poc després de trobar-se amb la riera de Gresolet.

Fou edificat a la fi del segle X pel prevere Daniel i una donada anomenada Honesta. El 939 el comte Sunifred de Cerdanya confirmà a l’abat Dacó i als seus monjos i servents de Sant Sebastià les aprisions fetes pel fundador des del bosc de Gresolet fins a la serra d’Ensija i del coll de la Trapa al Pedraforca. El 983 fou cedit pel comte Oliba Cabreta al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

No tenia ja comunitat a mitjan segle XI i els homes de Maçaners i del Roc de Palomera havien ocupat les terres del monestir. L’església de Sant Sebastià fou entre els segles XIV i XVI sufragània de Maçaners. Continuà en poder dels monjos de Sant Llorenç fins el 1836.

Després l’indret es convertí en masia, que fou habitada fins el 1910, i fou destruïda la seva església rodona, excavada modernament (1971-76). En les excavacions ha estat descoberta l’antiga estructura de l’església i monestir, una de les rotondes més antigues del país.

Sant Salvi de Cladells

1 Resposta

(Santa Coloma de Farners, Selva)

Antic eremitori i convent franciscà, situat dins l’antic terme de Sant Miquel de Cladells, en un indret enlairat, a la banda nord-oriental de la riera de Vallors. Hi havia una ermita dedicada a sant Salvi des d’abans del 1290, regida per donats i amb un benefici presbiteral.

El 1690 el lloc fou donat per Francesc de Bournonville, marquès de Rupit i senyor del lloc, als frares franciscans, a instàncies del bisbe franciscà de Girona, Miquel de Pontic, que hi volia fundar un col·legi com el d’Escornalbou.

Tot seguit hi fou fundat un convent, que tenia 18 religiosos al segle següent i s’encarregava també de l’Hospital de Santa Maria de Bellver (1735), situat a la vila de Santa Coloma de Farners. Al llarg del segle XVIII foren refetes les dependències del convent, amb una hostatgeria per als pelegrins del santuari de Sant Salvi.

L’església fou refeta el 1801 gràcies a l’ajuda del duc d’Híxar, successor del marquès de Rupit i protector del convent. El 1811 fou saquejat i mig destruït pels francesos i, tot just restaurat, fou exclaustrat el 1822. Anys després fou cedit als augustinians de Calella, però no hi feren cap restauració i el vengueren més tard.

L’església no té teulada i és en ruïnes, i els edificis conventuals són ara casa de pagès.