Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Sepulcre de Palera, el

3 Respostes

(Beuda, Garrotxa)

Priorat benedictí, situat sobre un petit pujolet, dins la parròquia de Palera.

El lloc existia ja el 977, i vers el 1075 els seus senyors, Arnau Gonfred i la seva muller Bruneguilda, feren edificar l’actual basílica, que fou consagrada el 1085, amb assistència de l’abat de la Grassa. El 1107 la seva possessió fou confirmada a l’abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí.

Fou un centre viu de devoció i de pelegrinatge, per les indulgències i gràcies que enriquien la seva església. A mitjan segle XVI es trencà la subjecció a la Grassa i els seus priors, aprovats per Roma, foren en endavant monjos de diferents monestirs del país.

La seva comunitat, que inicialment era de sis monjos, es reduí ara a tres, un d’ells sacerdot beneficiat. Els tres darrers priors eren de Sant Pere de Besalú, al qual es confià a partir del 1816 el priorat. Fou secularitzat el 1835.

Li resta l’església basilical, de tres naus i tres absis, de murs llisos, amb la nau central més enlairada. Els darrers temps hi augmentà la devoció a sant Domènec, constatada des del segle XVI, i se’n digué també Sant Domènec de Palera.

Fou restaurada, amb no gaire encert, fa pocs anys, i s’hi apleguen els moderns cavallers del Sant Sepulcre, que l’han presa sota llur patrocini. Del claustre i dependències antigues no roman pràcticament res; només alguns capitells.

Sant Segimon del Montseny

2 Respostes

(Viladrau, Osona)

Santuari (1.230 m alt), situat al vessant nord-oest del Matagalls. Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya.

Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels segles XIV al XVIII. Entre els anys 1640 i 1782 es construïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal. Fou secularitzat per la desamortització (1837).

Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat. Marià Pidelaserra hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista.

No té culte des del 1939 i s’han parat els treballs de restauració empresos entre el 1959 i el 1961.

Sant Sebastià dels Gorgs, monestir de

3 Respostes

(Avinyonet del Penedès, Alt Penedès)

Priorat benedictí, actualment església parroquial del poble de Sant Sebastià dels Gorgs.

El fundà Mir Geribert, el futur príncep d’Olèrdola, complint la voluntat de la seva mare Ermengarda, muller de Geribert, germà del vescomte de Barcelona Udalard I, que així ho manà en el seu testament (1029), deixant béns per a cinc monjos. El 1052 tenia ja una comunitat regida per un abat Miró, que Mir Geribert uní a Sant Víctor de Marsella el 1059.

Convertit en priorat, rebé importants donacions dels fills dels fundadors, en especial la parròquia i quadra de Sant Pau d’Ordal (1095), que fou el seu principal domini. Això li permeté de refer l’església, el campanar i un magnífic claustre, conservat tot amb modificacions i mutilacions.

L’església, que era en ruïnes el 1388, fou refeta en la seva capçalera en època gòtica, quan també fou reparat el campanar; el 1606 hom l’escurçà per ponent aprofitant l’antiga portada i el timpà esculpit, quan era priorat de Montserrat.

A la fi del segle XIII i al principi del XIV passà una època un xic tèrbola que intentà d’arreglar el bisbe de Barcelona pressionant l’abat de Sant Víctor de Marsella; tenia aleshores cinc o sis monjos i tres sacerdots beneficiats.

El 1412 el monestir de Montserrat l’adquirí de Sant Víctor per permuta amb el priorat de Sant Benet de Maguellà, del bisbat de València, fundat per Montserrat el 1350. Els priors montserratins hi feren obres de consolidació i restauració el 1606 i el 1785, però no li donaren esplendor monàstica; darrerament només tenia el prior i dos beneficiats. Secularitzat abans del 1820, passà a parròquia.

Recentment hom hi ha fet obres de restauració, bé que no d’una manera completa.

Sant Sebastià del Monestir

Deixa un comentari

(Saldes, Berguedà)

(o de Sull o d’Urgent)  Petit monestir benedictí a l’esquerra del riu de Saldes, poc després de trobar-se amb la riera de Gresolet.

Fou edificat a la fi del segle X pel prevere Daniel i una donada anomenada Honesta. El 939 el comte Sunifred de Cerdanya confirmà a l’abat Dacó i als seus monjos i servents de Sant Sebastià les aprisions fetes pel fundador des del bosc de Gresolet fins a la serra d’Ensija i del coll de la Trapa al Pedraforca. El 983 fou cedit pel comte Oliba Cabreta al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

No tenia ja comunitat a mitjan segle XI i els homes de Maçaners i del Roc de Palomera havien ocupat les terres del monestir. L’església de Sant Sebastià fou entre els segles XIV i XVI sufragània de Maçaners. Continuà en poder dels monjos de Sant Llorenç fins el 1836.

Després l’indret es convertí en masia, que fou habitada fins el 1910, i fou destruïda la seva església rodona, excavada modernament (1971-76). En les excavacions ha estat descoberta l’antiga estructura de l’església i monestir, una de les rotondes més antigues del país.

Sant Salvi de Cladells

1 Resposta

(Santa Coloma de Farners, Selva)

Antic eremitori i convent franciscà, situat dins l’antic terme de Sant Miquel de Cladells, en un indret enlairat, a la banda nord-oriental de la riera de Vallors. Hi havia una ermita dedicada a sant Salvi des d’abans del 1290, regida per donats i amb un benefici presbiteral.

El 1690 el lloc fou donat per Francesc de Bournonville, marquès de Rupit i senyor del lloc, als frares franciscans, a instàncies del bisbe franciscà de Girona, Miquel de Pontic, que hi volia fundar un col·legi com el d’Escornalbou.

Tot seguit hi fou fundat un convent, que tenia 18 religiosos al segle següent i s’encarregava també de l’Hospital de Santa Maria de Bellver (1735), situat a la vila de Santa Coloma de Farners. Al llarg del segle XVIII foren refetes les dependències del convent, amb una hostatgeria per als pelegrins del santuari de Sant Salvi.

L’església fou refeta el 1801 gràcies a l’ajuda del duc d’Híxar, successor del marquès de Rupit i protector del convent. El 1811 fou saquejat i mig destruït pels francesos i, tot just restaurat, fou exclaustrat el 1822. Anys després fou cedit als augustinians de Calella, però no hi feren cap restauració i el vengueren més tard.

L’església no té teulada i és en ruïnes, i els edificis conventuals són ara casa de pagès.

Sant Salvador d’Orís

4 Respostes

(Sant Boi de Lluçanès, Osona)

(o Sant Salvador de Bellver)  Petita comunitat de canonges agustinians (952 m alt), que residí entre els segles XII i XIV a l’església de Sant Salvador de Bellver, dins el terme municipal. Situada al cim de la serra de Sant Salvador de Bellver, al límit amb el terme d’Orís, dominant la plana de Vic.

La comunitat s’hi aplegà sota el prior Pere Amat vers el 1110. El 1210 s’hi fundà una confraria de molta anomenada per la contrada. Tingué un màxim de cinc comunitaris, però decaigué a partir de mitjan segle XIV. L’any 1411 s’uní a una pabordia de la catedral de Vic i perdé tot rastre de comunitat.

En resta una església romànica de notables dimensions en un lamentable estat d’abandonament.

Sant Salvador d’Horta

2 Respostes

(Horta de Sant Joan, Terra Alta)

Nom popular del convent franciscà de Santa Maria dels Àngels, aixecat sota el puig de Sant Salvador (755 m alt), que s’alça a llevant del nucli urbà. Fou fundat pels conventuals el 1543 i transformat en casa de recol·lectes el 1576.

L’església és un edifici gòtic tardà, precedit d’un atri i ampliat amb capelles laterals al segle XVII; a la dreta de l’església s’estén l’antic convent i claustre. El convent esdevingué famós pel fet d’haver-hi residit Salvador d’Horta.

A 25 minuts del convent, a la part septentrional del puig, hi ha la cova i la font de Sant Salvador. Entorn al convent es veuen encara les restes de les antigues ermites de Sant Pau, Sant Onofre, Sant Antoni i Santa Bàrbara, on residien antigament frares fent vida eremítica.

El convent era un lloc de recés i residència de frares ancians que el 1830 tenia 41 membres. L’església es conserva sencera i amb culte, però el convent és en ruïnes.

Sant Salvador de les Espases

4 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat)

Santuari de la parròquia d’Olesa de Montserrat des del 1868. Es troba dalt de la muntanya de Sant Salvador (420 m alt), sector de la Serralada Prelitoral a l’esquerra del Llobregat, davant el massís de Montserrat (el riu forma entre ambdós blocs el congost del Cairat).

És l’antiga església del castell de les Espases, esmentada ja el 895, quan fou cedit a l’església de Vic. Des del 992 canvià de senyor i es vinculà després al castell d’Esparreguera, fins que el 1351 passà a propietat dels priors i després abats de Montserrat.

Del castell, només en resten els fonaments de la torre a la roca que corona el cimal. La capella de Sant Salvador és coneguda des del segle XI i fou reconstruïda al segle XVI. Des del 1352, que començaren a tenir-ne cura els consellers de Manresa, prengué el caire de santuari.

Fou abandonada el 1715 i restaurada el 1784. La darrera restauració important feta al santuari i casa de l’ermità tingué lloc el 1929, per iniciativa del pare Joan Solà.

El 1970 fou constituïda a Olesa de Montserrat l’associació dels Amics de Sant Salvador, que vetlla pel seu manteniment.

Sant Salvador de la Vedella, monestir de

3 Respostes

(Cercs, Berguedà)

Petit monestir benedictí, al marge esquerre del Llobregat, a l’extrem septentrional del municipi, prop de Fígols Vell.

L’església i la rectoria de l’antic monestir es troben sobre un característic penyal, que emergeix com un illot a la capçalera del pantà de la Baells, que ha negat el poble i una important colònia obrera de les mines de Fígols que s’havia format al seu voltant.

El fundà vers el 830 a l’anomenada villa de Tineosi l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles, que el 835 obtingué per a ell un precepte de protecció d’immunitat de Lluís el Piadós. El rei li concedí la lliure elecció de l’abat i la confirmació de béns, entre els quals hi havia Fígols. El 955 el vescomte Branduí li donà Sant Vicenç de Navel i altres béns.

A desgrat de parlar-se dels seus abats, i llur autonomia, sembla que mai no trencà la dependència de Tavèrnoles, d’on consta com a simple priorat des del segle XIII, unit a la Congregació Claustral Tarraconense.

Deixà de tenir comunitat des de mitjan segle XV, i en endavant només s’hi esmenta un prevere i un arrendador que sovint era un monjo o un donat.

Després del 1580 passà a dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a despit d’haver estat assignades les seves rendes al seminari de la Seu d’Urgell, segurament pel fet d’ésser dins el nou bisbat de Solsona. El monestir de la Portella curà de Sant Salvador fins al segle XIX, sense, però, tenir-hi comunitat. Des del 1873 era una parròquia del bisbat de Solsona, unida després a Cercs en qualitat de sufragània.

En resta l’església romànica d’arc apuntat (segle XII), sobre la qual s’aixecà tardanament un segon pis com a dependència de la rectoria que té annexa.

Sant Ruf -Lleida-

3 Respostes

(Lleida, Segrià)

Priorat canonical, filial de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), situat al nord-est de la ciutat, a la partida dita abans de Sant Ruf (i després la Plana del Bisbe).

El lloc fou donat a l’abat i als canonges de l’abadia de Provença el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1155 el bisbe de Lleida confirmà al primer prior Guillem i als seus canonges la possessió del lloc, amb l’autorització de poder-hi construir una nova església més gran que la que ja hi havia.

L’augment inicial del monestir fou causa de discussions entre el bisbe i capítol de Lleida i el prior Gaufred, el 1175, que acabaren amb una concòrdia, feta amb la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, sobre els drets de sepultura i els delmes que podien percebre els comunitaris de Sant Ruf. La comunitat tenia aleshores cinc membres.

És tradició que la comunitat sucumbí tota en la pesta negra (1348) i que fou abandonat aleshores el monestir; de fet pertanyia ja a la mitra de Lleida a la fi del segle XIV.

L’església començada vers el 1155 restà inacabada: només se’n féu l’absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració que sostenen una volta apuntada del segle XIII; davant això es féu un gran mur amb un contrafort, que tancava el lloc on havia d’ésser construïda la nau.

A la fi del segle XVI hi hagué un intent d’establir-hi una comunitat de cartoixans, que no prosperà. El lloc restà com a santuari i capella de devoció dels lleidatans.

Fa temps que és una ruïna, i hom ha parlat del seu trasllat a la ciutat.