Arxiu de la categoria: Monuments

Santa Maria del Camí -Vallès Oriental-

3 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental)

Antic monestir i hospital de donats, situat al camí ral de Barcelona a Vic. La comunitat era mixta, de tipus benefico-hospitaler, de regla i filiació desconeguda.

Existia ja al segle X en un predi de la família comtal de Barcelona. Hi habità com a monja Quíxol, filla de Guifré el Pelós, on morí el 945 i on es conserva encara la seva tomba. El 1256 era regit per una priora, Beatriu. Al segle XIV l’hospital s’havia extingit; l’església, però, restà sota la cura de beneficiats.

La capella actual (al costat del mas Terrers, on es guarda el retaule gòtic de la fi del segle XV, de l’escola dels Vergós) és obra probablement del segle XII, encara que la planta és més antiga.

Santa Maria del Barri

1 Resposta

(Tona, Osona)

Antiga església, convertida el 1904 en santuari de la Mare de Déu de Lurda, situada al sud del puig del castell de Tona, prop de la població.

Existia el 1011. Fou renovada al segle XII i el seu interior, gòtic flamíger, es reféu entre el 1570 i el 1579 (havia caigut l’antiga volta en el terratrèmol del 1427), si bé conserva l’absis romànic, on hi ha encastada una imposta pre-romànica amb un quadrúpede esculpit, i el campanar també romànic, bé que amb el coronament modificat, l’interior, de tres naus, i el portal corresponen a la reparació del segle XVI. Les columnes lobulades, amb nerviacions i claus de volta que fan que l’interior sembli el d’una petita catedral.

Tingué sempre un caràcter d’ajuda de la parròquia del castell, aspecte que s’accentuà al llarg dels segles XVI i XVII, quan es formà la població actual de Tona. El 1723 s’obtingué que el culte i la titularitat de l’església passessin a la del Barri, fins que es construí l’església actual de la població (1840).

Fou de patronat dels hereus del casal del Barri (donzells i cavallers), situat davant la capella, i després dels Planell. També s’hi féu un altar del Roser i fou lloc de devocions populars.

Per la segona Pasqua hi té lloc el ball de la Rosa amb motiu de l’Aplec de la Rosa. És un lloc de molta devoció comarcana.

Santa Maria de Terrassa

3 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental)

Antic priorat canonical, filial de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), és una de les esglésies episcopals d’Ègara, dins el barri de Sant Pere de Terrassa. S’hi traslladà el 1112 la petita comunitat canonical de Sant Adrià de Besòs.

L’església fou renovada i consagrada el 1113 i hom li donà la tutela i dotació de les veïnes esglésies de Sant Pere i de Sant Miquel de Terrassa i les de Sant Julià i Santa Eulàlia. Fou, amb Sant Ruf de Lleida i Santa Maria de Besalú, un dels tres centres d’influència de la reforma de Sant Ruf d’Avinyó a Catalunya. Malgrat tot, la seva comunitat fou poc nombrosa: uns cinc canonges i algun prevere beneficiat.

L’església de Santa Maria, ornada amb pintures romàniques i refeta sobre la primitiva basílica, fou l’església canonical, mentre que les de Sant Pere i Sant Miquel eren per al culte parroquial del primitiu nucli que s’hi formà a l’entorn.

La creixença de la vila de Terrassa fou causa d’una relativa esplendor del priorat als segles XV i XVI, però només en l’aspecte econòmic.

Fou secularitzat el 1592 i el 1601; per disposició del bisbe de Barcelona, la parroquialitat antiga de Sant Pere i el títol prioral de Santa Maria passaren a l’església del Sant Esperit de la vila de Terrassa, que es convertí pràcticament en col·legiata.

Santa Maria de Montsió

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Convent de la ciutat, fundat l’any 1388 i cedit vers el 1420, a instàncies de la reina Maria d’Aragó, a les monges dominiques, establertes en aquesta ciutat des de mitjan segle XIV, que el varen ocupar fins al 1882.

L’església, feta gràcies a la iniciativa de fra Bernat Jaubert, vers el 1388, quan el convent encara era ocupat pels monjos agustins, fou reconstruïda al segle XIX, juntament amb el claustre i la sala capitular, a la Rambla de Catalunya, 115 per l’arquitecte Joan Martorell i Montells, bé que amb una certa llibertat d’interpretació dels elements de l’antic edifici.

Santa Maria de Montsant

5 Respostes

(la Morera de Montsant, Priorat)

Ermita i antic monestir cistercenc femení situat al Montsant, al límit amb el terme de Cornudella, dominant el poble d’Albarca.

Ermita de llarga tradició eremítica, fou donada el 1164 a Pere de Montsant perquè hi establís una comunitat monàstica; aquesta, reclutada entre els eremites, no perdurà. Poc després (1176) hi residí un petit nucli d’eremites procedents de Cérvoles, que tampoc no s’hi consolidà.

El 1210 l’arquebisbe de Tarragona la cedí al matrimoni lleidatà format per Pere Balb i Guilleuma, que hi establí un monestir de monges cistercenques, sota la presidència de Guilleuma i ben aviat d’Anglesola, filla seva, que en fou la primera abadessa. El 1215 es traslladà a Bonrepós.

L’ermita del Montsant continuà com a residència d’eremites i donats.

Santa Maria de Meià, priorat de

8 Respostes

(Vilanova de Meià, Noguera)

Priorat exempt, unit al moviment benedictí, situat al poble de Santa Maria de Meià. Sembla ésser un monestir familiar fundat per Guillem, senyor de Meià, a la primera meitat del segle XI.

Vers el 1050 fou desbaratat per una ràtzia musulmana, i fou refet poc després. El 1080 el regia l’abat Pere i estava molt decadent; per això els descendents del fundador el donaren a Sant Serni de Tavèrnoles perquè hi introduís la regla de sant Benet i un abat nou.

El 1094 l’ardiaca barceloní Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, li féu importants donacions de béns i esglésies, base del seu territori exempt, i el transformà en monestir femení. El 1170 tornava a ésser regit per un prior, i el 1205 per l’abat Bertran, que en reconstruí l’església el 1210.

Al llarg del segle XIII fou posat sota la dependència de Ripoll, i tenia un prior amb una comunitat composta de tres monjos, vuit canonges i alguns donats masculins i femenins.

Durant tres segles continuà com a priorat benedictí i canònica, regida per un monjo ripollès. El 1592 el papa Climent VIII intentà de secularitzar-lo pel seu caràcter canonical i envià els seus béns a Serrateix. Això portà a un plet, que guanyà el prior de Meià, invocant la nova exempció i el caràcter benedictí de la casa.

Obtinguda la independència de Ripoll i la seva exempció davant el bisbe d’Urgell, entrà en qualitat de priorat exempt a la Congregació Claustral Tarraconense (1592) i subsistí fins a l’exclaustració. Els priors exercien la jurisdicció civil i eclesiàstica sobre molts pobles i parròquies que formaven el territori exempt del monestir.

L’església actual del monestir fou refeta al segle XVII.

Santa Maria de Lillet

1 Resposta

(la Pobla de Lillet, Berguedà)

Monestir canonical, situat a l’esquerra de l’Arija. Consta des del 833 com a església parroquial regida per diversos clergues que s’erigiren en una canònica, ben definida des del 1086.

El 1100 el bisbe d’Urgell Ot de Pallars hi creà una confraria de laics i clergues per revitalitzar la canònica, aleshores clarament augustiniana. La comunitat es componia en aquest moment d’un prior i dotze membres.

L’església fou renovada i consagrada el 1397, i de nou reformada el 1573 i en època barroca. El 1220 el papa Honori III la prengué sota la seva protecció. Era en força decadència el 1225 i el 1242.

El 1356 perdé part de la parròquia de Sant Antoni a la Pobla de Lillet. Al segle XV tenia tres canonges, un prepòsit i el plebà o rector. Amb la secularització esdevinguda el 1592, el paborde es convertí en rector i els canonges en preveres seculars.

Resta l’església romànica tardana, restaurada, i un claustre molt rústec, probablement del segle XV. Prop del monestir hi ha la capella rodona de Sant Miquel de Lillet.

Santa Maria de la Tossa

3 Respostes

(Santa Margarida de Montbui, Anoia)

Santuari (620 m alt), situat dalt de la tossa de Montbui, al costat de l’antic castell de Montbui. Es deia primitivament Santa Maria de Montbui i es coneix també per la Tossa de Montbui, nom popular del castell.

El bisbe de Vic, Fruià féu edificar l’església, que romangué inacabada per una forta secada que el 990 féu despoblar la contrada. Vers el 1034 el levita Guillem d’Oló o de Mediona la féu acabar, i la consagrà el bisbe Oliba el 1035.

És un sòlid edifici pre-romànic, de tres naus, acabat amb una capçalera de tres absis el 1035. Fou parròquia activa fins al 1614, que la parroquialitat es traslladà al poble de Santa Margarida de Montbui, a la plana, i la de Santa Maria restà com a filial seva. Al segle XVI hom li afegí una capella lateral.

Restaurada entre 1954 i 1961, és ara un dels millors edificis pre-romànics del país. El 1955 fou creat el Patronat de la Muntanya de la Tossa, que hi ha fet millores constants. Presideix l’altar una antiga imatge romànica de Santa Maria de Gràcia, del segle XIII.

Santa Maria de Besalú

8 Respostes

(Besalú, Garrotxa)

Canònica augustiniana, filial de Sant Ruf d’Avinyó, creada a l’església del castell comtal de Besalú pel comte Bernat II de Besalú el 1086, quan volgué reformar l’antiga canònica aquisgranesa de Santa Maria de Besalú.

Una sèrie de dificultats inicials retardaren l’establiment definitiu de la nova comunitat fins el 1114, que el comte de Barcelona i el bisbe de Girona els confirmaren la possessió de l’església del castell. A mitjan segle XII reedificaren l’església del castell, de la qual resta la capçalera, amb tres absis i el transsepte, rica d’ornamentació escultòrica.

La desaparició de l’antiga canònica de Santa Maria la Vella féu que la nova casa n’heretés els antics béns, entre aquests l’església parroquial de Sant Vicenç, refeta també al segle XII. La comunitat de Besalú tingué força vitalitat als segles XII i XIII; al segle següent inicià un període d’estancament, que acabà amb la secularització del 1592.

El bisbe de Girona intentà d’unir els seus béns al seminari de Girona, i Roma els cedí a l’ardiaca de Vic.

Una sèrie de plets feren que l’antiga canònica subsistís com a col·legiata fins al segle XIX, per bé que sense gens de vitalitat i amb el culte traspassat a l’església de Sant Vicenç.

Enllaç web: Santa Maria de Besalú

Santa Magdalena d’Ulldemolins

Deixa un comentari

(Ulldemolins, Priorat)

Antiga ermita. Refugi d’ermitans a mitjan segle XVI, igual que les veïnes de Santa Maria, Santa Bàrbara, Sant Bartomeu i la de Loreto. Fou reedificada i ampliada vers el 1576 amb l’intent d’establir-hi una comunitat monàstica.

El 1579 s’hi volgueren establir dos monjos basilians; però els jurats d’Ulldemolins denegaren el permís al·legant la pobresa del lloc. A l’inici del segle XVII una altra volta ho intentà una comunitat de carmelitans descalços, sense aconseguir-ho.

Per la seva grandària és anomenada la catedral del Montsant.