Antic eremitori, a l’esquerra del Gaià, davant el monestir de Santes Creus.
El lloc i església de Sant Pere són esmentats des dels anys 980 i 1154; la comunitat que hi residia es refongué (vers 1170) amb la comunitat cistercenca de Santes Creus.
Des del segle XIII en endavant consten residint a Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i la dependència dels abats de Santes Creus.
Ara només resten al lloc ruïnes de l’església i dels edificis eremítics.
(la Quar, Berguedà)
Nom primitiu del monestir de Sant Pere de la Portella.
Conegut amb aquest nom del 1003 al 1100, per trobar-se edificat, segons els vells documents, en la vall de Frontanyà o en terme del castell de Frontanyà.
(Cubelles, Garraf)
Antic priorat canonical agustinià, dependent de la canònica de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona.
Existia ja el 1205, i encara era priorat el 1581. Amb el nom de priorat, però, ja regularitzat, subsistí la nova església fins a l’inici del segle XX, prop de la mar.
Les seves ruïnes, conegudes pel priorat de Sant Pere, foren arrasades fa poc en fer-hi una urbanització.
(Casserres, Berguedà)
Antic priorat benedictí, desaparegut, prop de Casserres, vers la masia dita els Porxos, on encara hi ha un camp dit de Sant Pere.
Depenia del monestir urgellès de Sant Serni de Tavèrnoles, que adquirí aquesta església per permuta l’any 1040. Tingué una escassa vida monàstica els segles XII i XIII. L’any 1212 ja no tenia comunitat, però encara es considerava priorat de Tavèrnoles.
Les seves notícies es perden el segle XV.
(Centelles, Osona)
Antiga ermita, situada sota la cinglera de la Garga, davant el poble d’Aiguafreda.
Rebé el nom de la vil·la rural de Gémenes, existent ja el 898; la capella és coneguda des del 1180. Era regida per un ermità (segles XIV-XVII) i més tard en tenia cura el mas Ventaiola. El 1868 passà a la parròquia d’Aiguafreda.
Fou restaurada el 1946 i aparegué l’obra romànica. Ara no té culte i forma una dependència de la casa que té adossada.
(Fondarella, Pla d’Urgell)
(o de Fondarella) Antic monestir premonstratès, situat prop de la població, a la partida de l’Hospitalet.
El 1220 Guillem d’Anglesola fundà un hospital en honor de sant Nicolau, prop del camí ral d’Aragó. El 1224 aquest hospital fou lliurat pels seus fundadors al monestir de canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes; aquest hi establí una comunitat de canonges que arribà a 9 religiosos el 1231 i era regida per un abat. El 1250 era regida per un prior, i conservà aquesta categoria fins el 1505.
Durant el segle XIII tenia 8 religiosos, que disminuïren a dos o tres a partir del 1350. El 1510 es mantenia el seu caràcter d’hospital, però era regit només per un sacerdot secular, en provisió de comenda, sense traces de tipus monàstic.
L’última vegada que se cita l’església i comenda de Sant Nicolau és el 1592. El 1593 el lloc passà del bisbat de Vic a la nova diòcesi de Solsona. L’hospital i l’església eren arruïnats a mitjan segle XVII.
(Camprodon, Ripollès)
Antic monestir de monges o canongesses de Sant Agustí. Es trobava al puig del castell de Sant Nicolau. L’església de Sant Nicolau fou el primer centre religiós de la Vila de Baix i a la vegada un hospici o hospital, conegut des del 1283.
A mitjan segle XIV les serventes de l’església eren organitzades en una comunitat de cinc monges regides per una priora. El terratrèmol del 1427 destruí el monestir, però ben aviat hi retornaren les monges, que hi residiren fins el 1581, quan les seves comunitàries es fusionaren amb el monestir de canongesses de Peralada, successor del de Bell-lloc, a Cantallops.
L’església de Sant Nicolau fou feta volar juntament amb el castell de Camprodon el 1689. Ara, al seu lloc, hi ha una moderna capelleta dedicada al Sagrat Cor.
(Camprodon, Ripollès)
Antic castell construït el 1196, amb autorització del rei Pere I, a la Vila de Baix, en el puig de les Relíquies o de Sant Nicolau, sobre el Ritort.
Era de domini reial i el rei en féu algunes concessions a particulars reservant-se una casa parada amb tres llits, vora el castell, per quan anés a Camprodon.
Se’n deia oficialment castell de Camprodon, però popularment era conegut per castell de Sant Nicolau, per tal com tenia una església d’aquest titular.
El féu volar el 1689 el duc de Vilafermosa, que el reconquerí de les forces franceses del duc de Noailles.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1893 a Mercè de Sentmenat i de Patiño, baronessa de Sant Mori. Ha passat als Moixó.
La baronia de Sant Mori fou dels Rocabertí, senyors del castell de Sant Mori per herència dels Vilaragut. En pot ésser considerat primer baró el capità Pere de Rocabertí i d’Erill. Per mort de la seva néta Caterina de Rocabertí i d’Hostalric (vers el 1545), passà als Cardona, que es cognomenaren Cardona-Rocabertí, i més tard als Sentmenat, marquesos de Sentmenat.
