Arxiu de la categoria: Geografia

Pujarnol

(Porqueres, Pla de l’Estany)

Poble (432 m alt), situat a la serra de Pujarnol, contrafort nord-oriental de la serra de Rocacorba, a la capçalera de la riera de Matamors. L’església parroquial de Sant Cebrià és romànica.

El lloc és esmentat el 1017. Pertangué fins al segle XV als Mercadal, que hi residiren, i després als Millàs, als Santmartí de Morellàs i als Peguera.

Dins el seu antic terme hi ha el llogaret del Calç i el santuari de Sant Patllari.

Davant l’església hi ha l’antic castell de Pujarnol, senyorial, que conserva una torre (segle XIII) a l’angle nord-est.

Pujals dels Cavallers

(Cornellà del Terri, Pla de l’Estany)

Poble, al sud de Pujalt dels Pagesos. L’església parroquial de Santa Eulàlia és romànica, amb campanar d’espadanya.

Davant seu hi ha l’antiga casa de tipus senyorial (segle XV), dita la Torre, d’on probablement procedeix la família Pujals, i que pertangué als Foixà fins al segle XX.

Fou lloc reial.

Pujal, el -Pallars Sobirà-

(Sort, Pallars Sobirà)

Poble (1.162 m alt) de l’antic municipi d’Enviny, al nord del terme, a la dreta de la Noguera Pallaresa, en un coster que domina la vila de Sort.

L’església parroquial és dedicada a sant Pere.

Puimanyons

(la Pobla de Segur, Pallars Jussà)

Despoblat (611 m alt), a la dreta del Flamicell, a la seva confluència amb la Noguera Pallaresa.

La seva església (Sant Jaume) depenia de la parròquia de Toralla.

Al segle XIX formà un municipi amb Serradell.

Puigverd de Talarn

(Tremp, Pallars Jussà)

Poble de l’antic municipi de Fígols de la Conca.

Formà un sol municipi amb Castissent al segle XIX.

L’església (Santa Anna) depenia de la parròquia de Palau de Noguera. Pertanyia a l’orde de Sant Joan (comanda de Susterris).

Puigsec -Osona-

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

Masia, a llevant del poble; el nom és esmentat el 980 i la masia el 1201.

És un gran casal setcentista, restaurat modernament; a la seva capella de Sant Ponç (existent ja el 1686) se celebra anualment el 22 de maig el típic aplec del pa.

Puigsacalm, el

(la Vall d’En Bas, Garrotxa)

Muntanya (1.515 m alt) de la Serralada Transversal Catalana, entre Joanetes i Sant Privat d’En Bas.

S’estén de nord a sud al límit amb Osona, i separa la fossa d’Olot de l’altiplà de Collsacabra, així com la conca del Fluvià de la del Ter.

És un horst tectònic originat per una falla que interromp bruscament la sèrie regular de plecs pirinencs de l’alta vall del Ter. És constituïda principalment per gresos.

Puigpardines

(la Vall d’En Bas, Garrotxa)

Poble, situat al sud-est de Sant Privat d’en Bas, a la dreta del Gurni.

A l’antiga església de Santa Maria de Puigpardines, cedida el 1108 pel bisbe Bernat Umbert de Girona i per la vescomtessa Ermessenda, muller d’Udalard Bernat de Milany, els canonges de Santa Maria de Manlleu fundaren el priorat de Puigpardines, pabordia canonical (Santa Maria de Puigpardines) regida per un canonge paborde o prepòsit; tenia només un o dos preveres i algun servent. Fou famosa l’anomenada Confraria d’En Bas, establerta en aquesta església, que agrupava nobles i pagesos (segles XIII-XIV).

Des del segle XV no hi residí cap canonge i a partir del 1592 esdevingué simple parròquia rural, aviat convertida en sufragània de la de Sant Privat d’En Bas.

Resta part de l’església romànica (segle XII), molt malmesa pels terratrèmols del segle XV i ampliada amb dos cossos i un absis renaixentista pobre.

Puig-oriol

(Lluçà, Osona)

Antiga vil·la rural i actual masia (ampliada i modificada el segle XVIII) que ha donat nom al poble i parròquia de Santa Eulàlia de Puig-oriol, a ponent del nucli de Lluçà.

Esmentada ja el 905, fou donada pels senyors de Lluçà al monestir de Lluçà, que en féu centre d’una de les seves batllies (n’eren batlles naturals els hereus del mas).

Puigllançada, el

(Bagà, Berguedà)

Muntanya (2.406 m alt) del Pirineu axial, al nord-est del tossal de Rus, que enllaça amb la Tossa d’Alp i, per la serra de Moixeró, amb la serra de Cadí.

Les aigües del vessant septentrional aflueixen al Segre, mentre que al meridional neix el Bastareny, afluent del Llobregat.

Els seus materials paleozoics es plegaren al final del paleozoic, durant l’orogènia herciniana.