(Vic, Osona)
Popular capella, dins la parròquia de Calldetenes, prop de la carretera de Vic a Olot.
El seu nom, estrafet modernament, va lligat a una llegenda del pas de sant Francesc pel país, contada per Verdaguer.
Es deia abans Sant Francesc Salmunia per haver-se edificat prop del mas Almunia; és coneguda des del 1244.
S’ha reedificat diverses vegades, la darrera el 1946.
(Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)
(o Sant Feliu de Vilamilanys) Antiga església, situada a l’oest del poble. Era una de les cinc parròquies de la demarcació territorial de Sant Cugat del Vallès.
Una ara romano-cristiana, amb una inscripció, descoberta el 1949, erigida per un tal Feliu, indica que ja hi havia una capella al segle V. Surt documentada des del 878 com a situada prop d’una vil·la dins les propietats de Sant Cugat.
És un edifici pre-romànic d’una nau i tres absis rectangulars formant creu llatina. L’absis major té planta semicircular a l’interior. Era dedicada a sant Feliu, santa Maria i sant Bartomeu. Més tard es cobrí amb volta.
El 1436 passà a ésser sufragània de Sant Quirze de Terrassa i ara és una simple capella de les Fonts, on se celebra un aplec el dilluns de Pasqua.
(Santa Maria d’Oló, Moianès)
(o de Terraçola, o Sant Feliu de Terrassola) Parròquia i poble.
L’església, documentada des de la primera meitat del segle X, és una construcció romànica (amb elements pre-romànics), de dues naus, consagrada el 1093, transformada a la fi del segle XVIII i reconstruïda totalment la dècada de 1970.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental)
(ant: Sant Feliu de Valrà o Sant Feliu de Castellar) Poble (350 m alt), al nord-oest del poble, a la dreta del Ripoll, aigua avall del molí de la Barata, al peu del massís de Sant Llorenç del Munt.
El nucli primitiu sorgí al voltant de l’església parroquial (Sant Feliu), però als vessants muntanyosos propers al poble ha sorgit una gran urbanització.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Església i antiga parròquia, a l’antic terme de la Vall del Bac, als vessants septentrionals de la serra de Malforat, dominant la riba esquerra del riu d’Oix.
Consagrada el 996, l’actual edifici és d’època romànica.
Depèn de la parròquia de Sant Andreu de Porreres.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental)
(pop: Sant Feliuet) Església, al nord del terme, al camí de Granera. L’edifici és romànic.
S’hi venera una imatge en relleu de la Mare de Déu de l’Ajuda (desapareguda el 1936, fou reposada el 1954).
(Tavèrnoles, Osona)
Església, situada a poca distància al nord del castell i parròquia de Savassona, dalt un roquissar conegut pel puig de Sant Feliuet.
Es troba al centre de l’àmbit ocupat per un antic poblat ibèric, en part excavat, sobre la pedra dels sacrificis.
És coneguda des del 1035, però té el santuari preromànic (segle X) i la nau refeta al segle XI. Era coneguda per Sant Feliu de la Roca i popularment per Sant Feliuet.
Fou restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
(Sant Julia de Vilatorta, Osona)
Antiga parròquia i demarcació senyorial dins l’antic terme de Sant Llorenç o de Meda, a la dreta de la riera Major, aigua avall de la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort, de la qual depèn actualment l’església de Sant Feliu (segle XI).
L’antic casal de Planeses fou substituït pel mas de la Verneda.
El lloc és esmentat ja el 970.
Poble, a l’oest del terme, entre les parròquies de Tentellatge i de Pegueroles, pertanyents al Solsonès.
L’església parroquial (Sant Pere i Sant Feliu) és del segle XVIII.
(Viladamat, Alt Empordà)
Església, al sud del terme, al peu del puig de Segalà (179 m).
Esmentada ja l’any 1060 dins el comtat d’Empúries, l’església que hom conserva, iniciada aquest segle (el campanar quadrat és obra del segle XIII), és un notable exemplar romànic, molt malmès; fou la primitiva parròquia de Viladamat i el 1823 hom prohibí definitivament que s’hi celebressin cultes a causa del seu mal estat.
Al seu costat s’aixeca el castell de la Garriga, senyorejat pels Santfeliu, que al segle XIV passà als Vilarig i, més tard, als Jafre, als Gallard i als Margarit, de Castell d’Empordà, marquesos d’Aguilar.
Al segle XVII fou totalment refet com a casal fortificat. Fou novament danyat el 1640 (ho havia ja estat en la guerra contra Joan II). Modernament ha estat una masoveria.
