(Pinós, Solsonès)
Poble, situat a l’extrem septentrional del municipi.
L’església de Sant Just, existent ja el segle XII, fou reconstruïda al segle XVI; fou sufragània de Su fins al principi del segle actual.
Pertanyia a l’antic municipi d’Ardèvol.
(Gurb, Osona)
Poble (786 m alt), a l’oest del terme, vora el torrent de Sant Julià (afluent, per l’esquerra, de la riera de Sant Joan).
És una de les antigues parròquies del terme del castell de Gurb, existent el 917. Fou usurpada pels senyors del castell a partir del 920 i recuperada pels bisbes de Vic el 1080.
El 1091 es consagrà una nova església romànica, subsistent en part, modificada amb una nova porta el 1572 i amb la supressió dels absis per un gran presbiteri al segle XVIII.
Tenia 14 famílies el 1553, 26 famílies i 174 h el 1626 i 22 famílies i 170 h el 1782.
(Castellterçol, Moianès)
Antiga parròquia (900 m alt), situada al sud del terme, prop dels límits amb Granera i Gallifa.
L’església de Sant Julià existia ja el 961; al segle XV passà a ésser sufragània de Granera, i entorn del 1590 depenia ja de la de Castellterçol, subjecció que encara perdura.
L’edifici, amb elements pre-romànics, es reconstruí al segle XII i s’amplià al segle XVII. Conserva el campanar romànic i una antiga absidiola.
(Sant Julià del Llor i Bonmatí, Selva)
Poble, uns 5 km al sud-est d’Amer. S’estén per una plana regada per la sèquia de Sant Julià, que dóna força també a la indústria tèxtil de la colònia de Bonmatí, situada a l’esquerra del Ter. S’hi explotaven mines de galena.
La parròquia de Sant Julià existia des d’abans del 1086; els abats d’Amer hi adquiriren moltes possessions. El 1363 la seva jurisdicció fou venuda pel rei a la ciutat de Girona i el 1381 a l’abat d’Amer, al qual sempre pertangué. Tenia 7 focs el 1370.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)
Antiga església parroquial de la vila, construïda al principi del segle XII a la vila vella, prop del pont del Ter. Era dedicada als màrtirs romans Joan i Pau, i per això es digué sempre popularment de Sant Joanipol.
El terratrèmol del 1428 enderrocà la volta, que fou refeta tot seguit. El 1728 fou ampliada amb altars barrocs. Fou parroquial de la vila fins el 1851, que fou reemplaçada per la del monestir.
Sofrí una destrucció el 1936; li resta sencera la capçalera triabsidal i la portada, amb un timpà esculpit. Es troba en curs de restauració.
(o de Subirats) Antiga església, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats, des del 1930 nova església parroquial de la demarcació, situada a la Torre-ramona (o Subirats de Baix).
Poble, dins l’antic terme de Vilanova de la Muga.
L’antiga parròquia de Sant Joan, que havia estat del monestir de Sant Pere de Rodes, passà a sufragània de la de Castelló d’Empúries (1596).
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(o la Nata) Poble, al nord-est de la vila, al límit amb el terme de Santa Maria de Palautordera, dins el qual hi ha encara 144 h disseminats en masies.
N’és el centre l’església parroquial (Sant Joan), obra del segle XVI, gòtica, que conserva part de la construcció romànica, del segle XIII; és situada en un pla carener, a la partió de les conques de la riera de Mogent i de la Tordera.
El lloc és esmentat ja el 1003; el 1041 fou donada a la canònica de Barcelona, juntament amb Sant Sadurní de Collsabadell, de la qual depenia l’església de Sanata el 1130.
(les Valls de la Valira, Alt Urgell)
Poble (1.011 m alt), vora el riu de Civís. De la seva església parroquial (Sant Joan) depèn Asnurri.
La vall de Sant Joan Fumat, que davalla del ras de Conques i aflueix a la Valira, per la dreta, prop de la Farga de Moles, comprèn una gran part de l’antic municipi d’Ars i una part del de Civís; el mateix poble de Civís es troba a la capçalera de la riera de Civís, tributària d’aquesta vall, i els llocs d’Argolell i d’Arduix, a la ratlla d’Andorra, encara que geogràficament en són exclosos, es troben molt relacionats amb la vall de Sant Joan.
Avui és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
(Santa Maria d’Oló, Moianès)
Poble i antiga parròquia, de caràcter disseminat, a l’extrem occidental del terme de l’antic castell d’Oló.
La vella església parroquial de Sant Joan d’Oló s’aixecava sobre un turonet, prop del Mas Armenteres, a tocar de la riera d’Oló; era un edifici romànic, del qual resten els murs, sense volta, que mostren arcuacions llombardes i una notable perfecció. És documentada des del 1136 i es va abandonar el 1643, quan es va inaugurar la nova església dalt del pla.
Sant Joan Nou, com se’n diu popularment, va erigir-se vers el sud-est de l’antiga capella romànica de Santa Creu de la Plana, prop del mas de la Plana. Es construí entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia tenia 26 famílies. És un edifici que té adossada una gran rectoria i davant seu un típic comunidor per a beneir el temps i comunir les tempestes.
A l’interior, en canvi, guarda un conjunt de retaules barrocs d’un gran mèrit, en especial el retaule major d’escultura i teles pintades fet vers el 1640, el retaule del Roser, amb una notable imatge, i el de Sant Isidre, fet vers el 1772.
