(Montsià)
(o de Godall) Curs d’aigua intermitent, que neix al sector meridional dels ports de Beseit, a la mola del Boix, dins el terme de la Sénia. El seu sector més alt passa encaixat.
Al pla de la Galera és termenal dels municipis de la Sénia, a la dreta, i de Mas de Barberans i d’Ulldecona, a l’esquerra; prop de la Miliana canvia la seva direcció vers el nord-est, i s’uneix a la Galera, per la dreta, a la rambla de la Galera.
(Olvan, Berguedà)
Antiga abadia cistercenca femenina.
El 1231 els germans Bernat i Geralda de Saportella erigiren una església al seu domini del Favar, on el 1233 el bisbe d’Urgell els autoritzà a tenir culte i edificar un monestir. El 1237 hi passà una part de la comunitat de la Bovera, regida per l’abadessa Centella. El 1241 hi professà la fundadora Geralda de Saportella.
Sota la protecció dels Saportella, dels reis Jaume I (1276) i Pere II (1285) i de nobles veïns, formà aviat un extens patrimoni, amb l’adquisició d’importants béns. La comunitat tenia 10 monges el 1320. El 1335 una part de la comunitat inicià la fundació del monestir de Montbenet, a Berga, que començà la seva vida independent el 1339.
L’isolament del lloc fou causa d’intents de trasllat de la comunitat a Manresa des del 1338, que reeixiren l’any 1399 (monestir de Valldaura).
A Valldaura d’Olvan resta l’antiga església, transformada el 1380 per l’abadessa Sibil·la de Pinós i reformada de nou el 1600, on es venera la imatge de transició romànico-gòtica de Santa Maria de Valldaura i hi ha restes de l’antic monestir a la veïna masia de Valldaura.
(Coll de Nargó, Alt Urgell)
Poble, fins al 1969 del de Montanissell, situat al sud del terme, a la capçalera del riu de Valldarques, afluent per la dreta del riu de Sallent (tributari del Segre), que neix a la serra de Setcomelles i que discorre al peu dels vessants septentrionals de la serra d’Aubenç.
L’església parroquial (Sant Romà), és romànica. El lloc és esmentat ja l’any 839.
(Noguera)
Curs d’aigua de la comarca, afluent dretà del Llobregòs.
Neix a la serra del Bancal, dins el terme de Vilanova de l’Aguda, antigament Vilanova de Valldàries, i passa sota la torre i antiga església de Sant Miquel de Valldàries.
(Sant Martí de Centelles, Osona)
Antiga parròquia, situada sota els cingles del pla de la Garga, a la banda dreta del Congost. Forma part del poble de l’Abella, que fou creat dins la seva demarcació.
El lloc existia ja el 898. La parròquia de Sant Pere de Valldaneu era una de les set antigues parròquies de la baronia i després comtat de Centelles, coneguda des del 1007.
L’edifici és romànic (segle XII), ampliat amb capelles laterals i un campanar a partir del segle XVI.
En la seva demarcació hi ha antics masos històrics, com les Esglésies, Castellar i l’Oller, aquest transformat en indret residencial, amb una urbanització, que compta amb l’església de la Mare de Déu dels Àngels.
(Berga, Berguedà)
Poble, centrat en l’església parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan, bé que el consell municipal es reunia a l’hostal del Bou, a mig camí entre l’església i la ciutat de Berga.
La primitiva parròquia del terme, de la qual era sufragània Sant Bartomeu de la Valldan, és la de Sant Pere de Madrona, que es conserva al vessant de la serra de Queralt.
(Odèn, Solsonès)
Poble, a l’extrem occidental del terme, a la vall de la riera de Valldan, tributària, per la dreta, del Segre, damunt la vila d’Oliana (Alt Urgell). L’església parroquial (Sant Just) pertany al bisbat d’Urgell.
El lloc és esmentat ja el 839. Als segles XIV i XV és esmentat el castell de Valldan, pertanyent al comtat de Cardona. Formà, al segle XIX, un municipi amb la Móra Comtal i Sàlzer.
(Vilanova de Sau, Osona)
Antiga ermita, situada al vessant occidental de la muntanya de la Gavarra, en una petita vall, prop del coll de Querós.
Santa Maria de Vallclara existia ja el 1166, i el 1285 era regida per un clergue. És tradició molt vella (1640) que havia estat un monestir de monges benetes (més versemblantment de donades). L’administrà fins al 1480 el prior de Sant Pere de Casserres, i després passà al rector de Sant Andreu de Bancells.
La capella, renovada el 1510, té una imatge mariana d’alabastre del segle XIV.
A la part alta, prop de l’antiga caseta de Vallclara, transformada en hostal, s’ha construït un modern hotel i s’ha creat una urbanització.
(Lles, Baixa Cerdanya)
Coma, al límit amb Andorra (Encamp), afluent, per la dreta, de la vall de la Llosa, que davalla del port de Vallcivera (2.517 m alt., al camí de Puigcerdà a Andorra per la vall Tova) i s’uneix al seu col·lector sota el bony d’Engaït, després de rebre, per l’esquerra, el riu de Montmalús. A la capçalera de la vall hi ha els estanys de Vallcivera.
La capçalera de les valls afluents de Ribús i de Montmalús i una gran part del vessant de la dreta de la capçalera de la vall de la Llosa, fins a la portella Blanca d’Andorra, són dins territori andorrà, malgrat trobar-se al vessant cerdà, però el mapa d’Andorra de Marcel Chevalier, del 1925, incloïa dins d’Andorra també la part més alta de la coma de Vallcivera, entre el port de Vallcivera i el coll de Ribús, frontera reproduïda en la primera edició del mapa topogràfic francès; al Mapa topográfico nacional espanyol, en canvi, la frontera hispano-andorrana arriba fins a l’alt dels Pessons, des del port de Vallcivera, seguint el torrent de Vallcivera fins a la seva confluència amb el riu de la Llosa i aquest darrer riu en amunt fins a la portella Blanca d’Andorra, de manera que deixa en territori andorrà la totalitat de les valls de Ribús i de Montmalús i els vessants esquerre de la coma de Vallcivera i dret de la capçalera de la vall de la Llosa.
Aquesta discrepància tingué transcendència durant la guerra de 1936-39, perquè alguns fugitius es cregueren en territori andorrà quan encara no hi eren. Tanmateix, l’edició del 1969 del mapa topogràfic francès a escala 1:50 000 segueix el traçat del mapa espanyol.
(Figaró-Montmany, Vallès Oriental)
(o Vallcàrcara) Poble, l’antic terme del municipi comprèn la part baixa de la riera de Vallcàrquera, afluent, per l’esquerra, del Congost que neix al Tagamanent i s’uneix al seu col·lector el Figueró, poble sorgit a partir del segle XVIII dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrcara.
