Arxiu de la categoria: Biografies

Pla i Gallardo, Cecili

(València, 22 novembre 1860 – Madrid, 4 agost 1934)

Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid, de la qual, més tard, fou professor de l’Escola de Pintura, Escultura i Gravat.

S’especialitzà en el gravat i en la pintura de paisatge, i fou premiat en repetides ocasions. Col·laborà com a dibuixant a “La Esfera” i a “Blanco y Negro”.

Pla i Durà, Joan Ignasi

(Atzeneta d’Albaida, Vall d’Albaida, 31 juliol 1959 – )

Polític i advocat. Diplomat en administracions públiques, des de l’àrea de cultura de l’ajuntament de València impulsà el Palau de la Música. Posteriorment fou secretari general tècnic de l’Institut de la Joventut de la Generalitat Valenciana (1991-95), i l’any 2000 fou elegit secretari general del PSPV.

En les eleccions autonòmiques del 2003, encapçalà la candidatura del PSPV-PSOE i aconseguí, amb 36 escons, prendre’n un al PP, tot i que els populars conservaren la majoria absoluta. El congrés del PSPV-PSOE el reelegí al juliol de 2004 com a secretari general del partit i, altre cop al capdavant del PSPV, fou novament derrotat en les eleccions a les Corts Valencianes del maig de 2007, tot i guanyar dos escons.

El mes d’octubre dimití el càrrec arran d’unes informacions aparegudes a la premsa relatives a una suposada irregularitat en la contractació d’obres al seu domicili, les quals Pla qualificà de pressió de certs grups mediàtics amb l’objectiu d’apartar-lo del càrrec.

Posteriorment a la seva dimissió, una gestora provisional encapçalada per Joan Lerma es féu càrrec del partit fins al setembre de 2008, que Jordi Alarte i Gorbe fou elegit nou secretari general.

Pla i Cabrera, Vicent

(València, segle XVIII – Alacant, 1829)

Escriptor, antiquari i erudit. Col·laborador de “Correo de Valencia”, amb motiu de la beatificació del patriarca Joan de Ribera va publicar el Regocijo de Valencia (1796). L’any 1814 va escriure un opuscle de lloança a Ferran VII de Borbó i publicà el periòdic “El Fernandino”, per tal de contribuir a la consolidació de l’absolutisme borbònic.

Autor de fulletons de tipus històric, com ara Antigüedades de Sagunto (1797), Resumen histórico del señorío de Alcalatín (1799) i Disertaciones històrico-críticas de las antigüedades de Burriana y de Almenara (1821).

Pla i Beltran, Pasqual

(Ibi, Alcoià, 11 novembre 1908 – Caracas, Veneçuela, 24 febrer 1961)

Escriptor. És autor dels llibres poètics La cruz de los crisantemos (1929), Huso de eternidad (1930), Narja (1932), Epopeyas de sangre (1933), Voz de la tierra (1935), Hogueras en el Sur (1935), Poema del amor y de la angustia (1935), Poesía (1936), Madre española (1937), Canción arrebatada (1938), Romances (1938), Vencedor de la muerte (1939), La muerte o el recuerdo (1939) i Poesía (1947).

També publicà la tragèdia Seisdedos (1934) i els llibres de prosa Uno de blindados (1948) i Cuando mi tío me enseñaba a volar.

S’exilià després de la guerra civil.

Pla i Ballester, Enric

(Ontinyent, Vall d’Albaida, 25 març 1922 – València, 11 novembre 1988)

Prehistoriador i arqueòleg. Sotsdirector del Servei d’Investigació Prehistòrica de València (1950-82) i director (1982-87) fins a jubilar-se. A més d’ocupar altres càrrecs en institucions dedicades a la prehistòria, realitzà nombroses excavacions, tant a Espanya com a l’estranger.

Publicà també nombrosos estudis, entre els quals Cova de Les Meravelles. Gandia (1946), Puntas de base cóncava en la región valenciana (1956) i El problema del tránsito de la Edad del Bronce a la del Hierro en la región valenciana (1959).

Juntament amb Domènec Fletcher i Valls, amb qui formà sovint equip, publicà Cincuenta años de actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1927-1977) (1977) i un ampli Repertorio de bibliografía arqueológica valenciana.

Pizcueta i Gallel, Fèlix

(València, 20 novembre 1837 – 20 agost 1890)

Escriptor i polític. Lluità a la Revolució de Setembre i posteriorment s’establí a Madrid, on dirigí el diari “La Nación”. Fou president de Lo Rat Penat.

Com a impulsor de la Renaixença a València, publicà poemes i contes, a part d’unes quantes novel·les romàntiques i de fulletó, escrites en llengua castellana.

Pizcueta i Donday, Josep

(València, 6 febrer 1792 – Madrid, 1870)

Metge i botànic. Doctor en filosofia (1809) i medicina (1817), fou catedràtic, des del 1829, de Matèria Mèdica.

Dirigí el Jardí Botànic de València (1820-67), el reféu de les destrosses produïdes per la Guerra del Francès, i començà a publicar el catàleg de llavors, Enumeratio plantorum horti botanici valentini (1856).

Fou rector de la universitat (1859-67) i president de l’Acadèmia de Medicina (1848-55 i 1857-67). Escriví Elogio histórico de Antonio José Cavanilles (1830).

Pizcueta i Alfonso, Adolf

(Xella, Canal de Navarrés, 25 març 1901 – València, 4 febrer 1989)

Polític i promotor cultural. Presidí la Joventut Valencianista i seguí l’escissió liberal i nacionalista que el 1923 se separà d’Unió Valencianista Regional, amb ells promogué la creació de la revista “València Nova”.

Col·laborà a “El Crit de la Muntanya”, “Nostra Parla” i “La Correspondencia de Valencia”. Fundà i dirigí (1928) l’editorial l’Estel i fou un dels directors de “Taula de lletres valencianes”, des d’on impulsà la unificació ortogràfica del català per al País Valencià (acordada el 1932). Participà activament en la publicació d’“El Camí”. Secretari general de Proa (1935), col·laborà en el seu òrgan, “Timó”.

Membre fundador de l’Agrupació Valencianista Republicana, dirigí “Avant”. Formà part de la delegació valenciana al II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura (1937). Promogué la represa de l’Estel (1962) i fou president de la Fundació Gaietà Huguet i de la societat de publicacions Bibliovasa.

Pizà i Ensenyat, Cristòfor

(Sóller, Mallorca, 1850 – 1936)

Pintor. Format a les acadèmies de Roma, on visqué molt temps.

Fou un típic exponent d’un sòlid academicisme, patent en els seus retrats, figures i composicions, mentre que com a paisatgista fou ja influït pel pleinairisme, especialment des que conegué l’obra de Santiago Rusiñol i de Joaquim Mir.

Pizà, Bartomeu

(Illes Balears, segle XVI – 1626)

Frare dominicà. Prengué hàbit a Palma de Mallorca el 1592. Fou prior del seu convent i síndic del regne de Mallorca davant el rei Felip III.

Ocupà els càrrecs de consultor i qualificador de la inquisició i més tard, el 1620, el d’inquisidor general.