(Marina Alta)

Subcomarca, que ocupa les conques dels rius de Gallinera, Girona i de l’alt riu de Gorgos, que discorren entre les serres de la Safor, Segàrria, Laguar i Bèrnia. Són unificades històricament per una intensa presència islàmica que culminà en les guerres i l’expulsió dels moriscs i, de retop, en una generalitzada repoblació mallorquina.

El terreny, molt esquerp, és en bona part inculte, però els aiguavessos abancalats són sembrats d’oliveres, figueres, cirerers i vinya. A la part nord-oest s’ha iniciat, per contaminació turística, el procés de parcel·lacions residencials.

Hom distingeix, amb criteris més aviat històrics, set o vuit valls. La vall d’Alcalà s’allarga entre les serres de Gallinera i Gellibre al nord i la d’Alcalà al sud, i constituïa una senyoria d’al-Azraq, que el 1262 passà a Arnau de Valeriola.

La vall de Pop, entre la serra de Laguar -amb el castell de Pop al Cavall Verd- i el Carrascal, comprenia les baronies de Murla i Parcent, amb Benigembla i el despoblat de Vernissa.

La vall d’Ebo, sobre el riu d’Alcalà, amb dos castells islàmics, fou patrimoni del rei des del segle XIII, i el 1325 la cedí als comtes de Cardona, com la vall de Gallinera.

La vall de Gallinera corre entre la Safor, al nord, i Penya Foradada i Segàrria al sud, amb el riu de Gallinera i la carretera de Cocentaina a Dénia.

La vall de Laguar (o d’Alanar), de l’alt Girona, al nord de la serra homònima i al sud dels Recingles, fou un bastió islàmic i morisc que resistí fins a la darrera batalla del 21 de novembre de 1609, quan restà acorralat Ahmad al-Mallinī Beni Campell.

La vall de Pego estricta, de Mostalla a Segàrria, vigilada de ponent pel castell de Gallinera, al segle XIII englobava la senyoria de l’Atzúvia i la baronia de Pego, que passaren als Cardona al segle següent.

Forna, que constituí al segle XIII una baronia, és ara un lloc agregat a l’Atzúvia. La Rectoria, rodalia més afí al Marquesat històric, és inclosa sovint dins les valls de Pego per algun autor.