(Alpont, Serrans, 29 desembre 1780 – València, 9 abril 1850)
Metge. Destacà per la seva actuació durant l’epidèmia de còlera del 1833 a València, on fou metge de l’Hospital General (1835-49).
És autor de Tratado médico-químico-físico de la influencia del aire atmosférico en la vida del hombre con relación a su salud y enfermedades (1834) i Disertación médica sobre las formas purgativas (1836).
Fou el pare de Joan Baptista Peset i Vidal.
(València, 8 abril 1855 – 21 març 1945)
Metge. Fill de Joan Baptista Peset i Vidal. Doctor en medicina (1875) i ciències físico-químiques (1879), fou professor del laboratori municipal de València, director del judicial de Madrid i catedràtic de terapèutica a la Universitat de València.
El seu continuat treball de laboratori li permeté d’avançar en el terreny experimental: demostrà el poder nutritiu de diversos aliments per a malalts, fixà una llista d’aliments fosforats, determinà diversos mètodes per a l’anàlisi d’orina i féu aportacions valuoses al terreny de la farmacologia.
És autor de Resumen de electricidad moderna aplicada a la medicina (1882), Tratado de terapéutica (1894), Química de los seres vivos (1903), així com treballs sobre història de la medicina al País Valencià.
(Godella, Horta, 2 juliol 1886 – Paterna, Horta, 24 maig 1941)
Metge i polític. El 1910 obtingué la càtedra de medicina legal i toxicologia de la Universitat de Sevilla, ciutat en la qual dirigí el laboratori bacteriològic municipal. Fou comissionat el 1912 per estudiar a París la vacuna antitífica. El 1916 es féu càrrec de la càtedra de medicina legal de la Universitat de València i de la direcció de l’Institut d’Higiene.
Fou rector de la Universitat de València durant el període republicà, i fou diputat per Izquierda Republicana en les eleccions del 1936. Detingut el 1939, fou condemnat a mort i afusellat.
Entre els seus treballs publicats hi ha: Las autopsias en la Morgue (1908), Tres reacciones nuevas para la anilina (1909), Bosquejo crítico de la hematoquimia legal (1913), Vacunación y revacunación antitíficas (1916) i Aplicaciones del laboratorio a la clínica (1928).
Fou el pare de Vicent Peset i Llorca.
Antic priorat benedictí (Santa Maria del Coll de la Perxa) i hospital de pelegrins, al coll de la Perxa.
El 965 el comte Sunifred de Cerdanya donà el lloc a l’abadia d’Arles, però el priorat no consta fins a la fi del segle XII, regit per un monjo de Cuixà amb el títol de prior. Per la seva situació tingué la funció de refugi de vianants i adquirí gran vitalitat l’hospital, que ja el 1235 rebé privilegis del comte Nunyó Sanç I de Cerdanya. Tenien cura del priorat i hospital el prior amb alguns germans i donats, i vivien de la caritat dels fidels i dels drets de pasturatges.
Fou destruït en part en les lluites amb els francesos de mitjan segle XVII; després del tractat dels Pirineus deixà de dependre de Cuixà i fou restaurat. El 1682 Lluís XIV l’uní al reial orde del Carme i Sant Llàtzer de Jerusalem i el 1696 donà les seves rendes a l’hospital de pobres de Perpinyà. Fou secularitzat i, venut el 1807, fou destruïda l’església i l’hospital.
A la Cabanassa es guarda una imatge del segle XVII amb el nom de Santa Maria de la Perxa, protectora dels viatgers.
(Bolquera / la Cabanassa, Alta Cerdanya)
(hist: coll de Vardó) Pas (1.579 m alt), obert al pla de la Perxa (uns 1.600 m alt), entre els dos municipis, que posa en comunicació les conques de la Tet i el Segre.
És una dovella enfonsada respecte a les dues alineacions axials pirinenques: la del Carlit i el roc de la Calm al nord, i la del Puigmal al sud. Hi neix la Tet, que per un llindar comunica amb el Capcir; però també afluents del Segre, com el riu d’Angost i el de Jardó.
La importància estratègica del coll de la Perxa, només superada pels colls de l’Empordà en les comunicacions pirinenques, ve del fet que és el més baix a ponent del coll d’Ares. Ja hi passà una via romana, seguida després per una estrada franca.
Aquesta via medieval és la base de la carretera actual de Perpinyà a Puigcerdà; pel mateix coll hi passa el ferrocarril de via estreta de Prada a la Tor de Querol. De Montlluís, aigües amunt, en surten les carreteres a la vall de l’Aude i a Ur per Font-romeu.
A l’edat mitjana, s’hi establí l’hospital de la Perxa.
Veïnat, al sud-oest del poble.
Antic santuari marià, testimoniat el segle XVII.
(País Valencià, segle XV)
Teòleg. La seva obra respon al corrent ascètic de la literatura de l’escola valenciana.
El 1440 va escriure un Memorial de la fe cristiana, basat en les Epístoles i en les obres de sant Agustí, de Ricard de Sant Víctor i de sant Tomàs.
Alta vall del massís del Canigó, formada al vessant meridional del pla Guillem, del coll de Bocacerç i del pic de Sethomes; aflueix a la vall del Tec, per l’esquerra, prop de Sant Salvador.
Conca de la vall de Benasc, que davalla del pic d’Escorbets i aflueix, per la dreta, a la vall de Vaticielles.
D’origen glacial, forma un petit circ lacustre; destaquen l’estany de Perramó (2.270 m alt) i l’estany de la tartera de Perramó (2.340 m).
