Santuari (la Mare de Déu de la Devesa), al sector meridional del terme, a la dreta del Fluvià, al peu de la serra de Sant Julià del Mont; és l’església del veïnat dels Angles.
L’edifici primitiu, romànic, fou renovat el 1540; la imatge, també romànica, fou destruïda el 1936.
Veïnat. El santuari de la Mare de Déu del Cós, aturonat (597 m alt), era la capella de l’arruïnat castell de Montagut.
(ant: Carrera) Masia i veïnat, a la capçalera de la riera de Colldecarrera (afluent, per l’esquerra, del Fluvià), sota el coll de Carrera.
Poble i capital del municipi, es troba al pla de Montagut, hi destaca l’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic.
A ponent del poble s’aixeca, al cim del turó de Montagut, el santuari marià del Cós, prop de les ruïnes de l’antic castell de Montagut.
Llogaret, dins l’antic terme d’Oix.
És situat al vessant meridional de la serra de Monars, dita també de la baga de Bordellat, que s’estén entre els colls de Malrem (oest) i de les Falgueres (est) i separa les conques del Fluvià (termes de Beget i d’Oix) i del Tec (terme de la Menera, al Vallespir); culmina al puig de Comanegra (1.558 m alt).
L’església de Sant Feliu de Monars (després, de Sant Sadurní) és d’origen romànic, i és sufragània de la parròquia d’Oix.
Masia i antic poble, dins l’antic terme d’Oix, a l’oest de Monars.
La seva església de Sant Miquel havia estat parroquial; el 977 fou donada pel bisbe i comte Miró II de Besalú a Santa Maria de Besalú.
Contrafort occidental (1.045 m alt) del puig de Bassegoda, al nord dels cingles de Gitarriu i enfront dels de Talaixà, a l’esquerra de la riera de Sant Aniol.
Pertanyia a l’antic municipi d’Oix.
(o Hormoier) Despoblat de l’antic terme d’Oix, situat a la riba esquerra del riu de Beget, al peu dels cingles de Talaixà. L’església de Sant Miquel d’Hortmoier, romànica, és esmentada ja el 977. Guardava el notable Sant Crist d’Hortmoier.
Fou possessió de Cuixà i el segle XIV formava una parròquia, però des del segle XVIII depenia ja de la d’Oix.
(Montagut de Fluvià, Garrotxa, 1883 – Barcelona, 1968)
(Esteve Blanch i Busquets) Religiós caputxí (1902). Fou definidor provincial, custodi al capítol general i guardià dels convents de Pompeia, Sarrià i l’Ajuda, en ocasions diverses.
Professor de teologia moral i mentor de l’aristocràcia espiritual i intel·lectual catalana, fou director del tercer orde franciscà i dels portaveus “Catalunya Franciscana” i “Apostolado Franciscano”.
Publicà innombrables articles d’espiritualitat, que compendià en Normes de vida cristiana en el seu Manual devocionari del Terç Orde (1932).
Col·laborà a la revista “Estudis Franciscans” i al periòdic “El Matí”.
Antiga parròquia (fins al segle XIV) i actual santuari (la Mare de Déu d’Escales), és situat a l’esquerra de la riera de Llierca (poc després de la confluència dels rius d’Oix i de Beget), que forma en aquest indret el profund engorjat del grau d’Escales (dit el Salt dels Liberals, per tal com els carlins, durant la Tercera Guerra Carlina, hi estimbaren un escamot de voluntaris).
L’església és esmentada ja el 913; l’edifici actual és romànic (segle XII); es troba sota els cingles d’Espàrrecs i a 300 m damunt el riu.
Fins el 1972 formà part de l’antic municipi d’Oix.
Dades dels Països Catalans 