(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)

Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.

Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.

Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.