(València, segle XV – 1468)

Jurista. Estudià dret civil i dret canònic a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa, causat per una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei del rei Alfons IV el Magnànim com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II el Sense Fe com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461).

Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades els segle XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte; però, al mateix temps s’hi troben una sèrie d’idees sorprenentment revolucionàries i antimonàrquiques: nega l’origen diví de la monarquia i afirma que totes es formaren gràcies a la violència i a la usurpació.