Comarca del País Valencià: 759,3 km², 196.606 hab (2008), densitat: 258,93 h/km², capital: Dénia

Situada al sud-est de la regió de Xàtiva, enclavada entre les comarques de la Safor, el Comtat i la Marina Baixa. És coneguda també per Marina Septentrional o pel Marquesat.

Consta de 33 municipis: Alcanalí – l’Atzúbia – Beniarbeig – Benidoleig – Benigembla – Benimeli – Benissa – Calp – Castell de Castells – Dénia – Gata – Llíber – Murla – Ondara – Orba – Parcent – Pedreguer – Pego – el Poblenou de Benitatxell – els Poblets – el Ràfol d’Almúnia – Sagra – Sanet i els Negrals – Senija – Teulada – Tormos – la Vall d’Alcalà – la Vall d’Ebo – la Vall de Gallinera – la Vall de Laguar – el Verger – Xàbia – Xaló

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada als darrers contraforts de la Serralada Pre-bètica, al vessant septentrional del promontori de la Nau. En conjunt és una comarca molt accidentada; cal distingir-hi dues àrees morfològiques: una subcomarca interior muntanyosa i una altra de més planera a la costa, la Marina pròpiament dita. A l’interior, un feix de serres, totes de direcció sud-oest – nord-est, contraforts orientals del massís d’Alcoi (serra de la Safor, 1.013 m; serra d’Alfaro, 1.166 m; serra de Segària, 485 m; el Penyó, 851 m; serra del Carrascar, 998 m, i serra de Bèrnia, 1.128 m), molt irregularment disposades, donen lloc a un paisatge molt complex, de muntanyes aspres i de petites valls, per on corren, també en direcció sud-oest – nord-est, petits cursos d’aigua, que formen estrets congostos; aquesta subcomarca és coneguda amb el nom de les Valls (valls de Gallinera, d’Alcalà, d’Ebo, de Laguar, del Girona, etc). Més a l’est s’inicia el sector litoral, de relleu molt més suau i on les valls del riu s’eixamplen i formen petites planes al·luvials (vall de Pego, plana de Dénia i vall de Xàbia), on es concentra la majoria de la població. Aquest sector es troba accidentat per algunes serres que arriben fins a la línia costanera (serra de Montgó, 751 m; serra de Segària) i que donen lloc a una costa molt articulada, especialment al sud de Dénia, amb predomini de penya-segats.

La comarca estableix, des del punt de vista climàtic, el límit entre el clima típicament mediterrani i l’estepari (al sud). La temperatura mitjana anual és de 18ºC a la costa i lleugerament inferior a l’interior. Els estius són càlids i secs, la mitjana del mes d’agost oscil·la entre els 25ºC i els 26ºC. Els hiverns són suaus, amb una mitjana d’11-12ºC a la costa, que disminueix gradualment cap a l’interior, on gairebé cada any és produeix alguna nevada; les gelades, però, són inexistents a la costa. L’amplitud tèrmica anual és de 13ºC en les proximitats del cap de la Nau. Les precipitacions són molt abundants al sector meridional, gràcies a la presència de la depressió atmosfèrica balear, que provoca, amb vents de l’est, fortes pluges de tardor, especialment durant els mesos d’octubre i novembre, que en alguns indrets muntanyosos assoleixen prop de 1.000 mm, mentre que cap al sud minven notablement i són inferiors als 500 mm.

Els rius d’aquesta comarca, de règim torrencial mediterrani, són de curt recorregut i amb un cabal màxim absolut a la tardor, després del mínim absolut de l’estiu; les pluges de primavera provoquen un o dos màxims secundaris. Els rius més importants són el Girona (en el qual l’embassament d’Isbert regula les aigües destinades al regadiu) i el Xaló.

La vegetació natural és, a totes les zones pròximes a la costa, la de la formació del margalló, que es conserva fins als 600 m d’altitud, a l’entorn del cap de la Nau abunden els boscs de pins, que cobreixen gairebé la meitat del terme municipal de Xàbia; més freqüent, però, és la màquia d’ullastre i de margalló, amb algunes clapes d’alzinar.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població de la Marina Alta ha seguit un procés d’estancament i fins i tot de recessió, durant els primers seixanta anys del segle XX, només l’expansió turística de la darreria dels anys 1950 en permeté la recuperació; amb tot, la repercussió del turisme sobre la població de la Marina Alta no ha estat tan espectacular com en la Marina Baixa. El gran increment de població, però, s’esdevé a partir del decenni del 1980, que representa un increment del 70% en el període 1981-96. els nuclis més beneficiats per aquest gran augment han estat els costaners, que tenen com a base econòmica el turisme i els serveis; és un fet destacable l’augment de la població a causa de l’arribada d’immigrants europeus, que aprofiten les òptimes condicions del clima mediterrani per establir-hi el seu lloc de residència. En el període 1960-81 només cresqueren amb força les poblacions costaneres: Dénia, Xàbia, i els municipis de Gata, Ondara, Pedreguer, Pego i el Verger; les altres poblacions veieren minvar el nombre d’habitants, tret de Benidoleig, Orba i Sanet i els Negrals. Si bé en el període 1981-96 aquesta tendència s’accentuà especialment als municipis costaners, en general tots els municipis tingueren creixements de població. Només quatre són els municipis que tenen una població superior als 10.000 h (Calp, Dénia, Pego i Xàbia), i més de la meitat dels municipis (18) no arriben als 1.000 h.

Els conreus ocupen prop del 50% del territori, extensió molt considerable tenint en compte que tot el sector oriental de la comarca és muntanyós; un terç de les terres conreades és de regadiu. A l’interior predomina el secà: oliveres, ametllers, vinya i, en alguns indrets, cirerers i pomeres. L’olivera ocupava, fins no fa gaires anys, un lloc preferent, però actualment retrocedeix en benefici de l’ametller, que ocupa un lloc preferent en el secà de la costa. La vinya, que ocupa una gran extensió, es destina sobretot a raïm moscatell; també és considerable la producció de panses, bé que aquest producte, a conseqüència de la competència estrangera, ha perdut importància. La citricultura ocupa les tres quartes parts del regadiu, amb predomini de les taronges i, darrerament, de les mandarines. A la marjal de Pego, l’arròs pràcticament ha desaparegut. L’horta pròpiament dita, amb conreus de tomàquets, mongetes, etc, és especialment notable a Pego i al Verger. La pesca és important a Dénia i a Xàbia, on les principals captures són el marisc i les mares de lluç. El sector industrial (dominat tradicionalment per les industries derivades de l’agricultura i les de joguines, especialment a Dénia, i del treball de la palma) s’ha vist ampliat darrerament amb la instal·lació de transformacions metàl·liques, de la pell i del ram de l’alimentació. El turisme, l’expansió del qual ha portat al creixement de la indústria de la construcció, ha estat el gran recurs econòmic d’aquesta comarca, especialment de Dénia i Xàbia, antigues colònies d’estiuejants de València. Les urbanitzacions s’estenen pertot, especialment a les muntanyes pròximes al mar, al Montgó i als caps de Sant Antoni i de la Nau.

HISTÒRIA: A la Marina Alta hi ha indicis de poblament des del paleolític superior (cova de les Calaveres de Benidoleig); el neolític i les primeres edats dels metalls són representats, especialment, a la cova Ampla del Montgó (neolític amb ceràmica impresa i eneolític). Hi ha vestigis, també, de la cultura del bronze valencià, bé que no tan densos com a d’altres comarques (illa de Portitxol, cap de Sant Martí de Xàbia). Hom coneix diversos poblats ibèrics, però no ha arribat a descobrir cap establiment grec a la costa (tradicionalment, Dénia és identificada amb Hemeroscopi). La romanització creà un nucli urbà amb categoria de municipium, Dianium, l’actual Dénia, i poblament dispers de vil·les, alguna de les quals, com Xàbia, vivien de la indústria de la conserva del peix.

A l’època islàmica la comarca fou el nucli del potent regne taifa de Dénia, i després de la conquesta cristiana la majoria de la població romangué musulmana, de manera que, al segle XVI, només quatre nuclis tenien cristians vells. Els moriscs es revoltaren diverses vegades (el 1609 s’empararen del penyal de Laguar). Després de llur expulsió, la repoblació fou feta per pagesos mallorquins a gairebé totes les localitats, especialment a Dénia i als pobles d’eixida de les valls. L’intercanvi cultural amb Mallorca continuà i, ultra les conegudes particularitats lingüístiques, en deixà algunes d’etnològiques, com els molins de vent, l’ús de les algues (Possidonia) com a fems, certs embotits, etc.

La totalitat del territori fou de jurisdicció senyorial, principalment del marquesat de Dénia i del ducat de Gandia, completada per les baronies, més petites, de les valls d’Alcalà, de Xaló i de Pop i per la petita comanda de l’orde de Calatrava de Castell de Castells. El 1707 la Marina Alta, amb la meitat meridional de la Safor i amb una part de la Marina Baixa constituí el corregiment o governació de Dénia, de caràcter excepcional, per tal com els oficials reials no hi tenien jurisdicció enlloc. Amb la divisió provincial del 1833 restà dividida entre els partits judicials de Dénia i de Pego, excepte Castell de Castells, que fou atribuït a Callosa d’En Sarrià. En la divisió posterior quedà totalment inclosa dins el partit de Dènia.