Illa de les Illes Balears: 571,04 km²; 133.702 h (2012), densitat: 234,14 h/km², capital: Vila d’Eivissa

Té 6 municipis: Formentera – Sant Antoni de Portmany – Sant Joan de Labritja – Sant Josep de sa Talaia – Santa Eulària del Riu – Vila d’Eivissa

Situada al sud-est de l’arxipèlag, al nord de la petita illa de Formentera, amb la qual forma el conjunt conegut des d’antic amb el nom d’illes Pitiüses. Té 170 km de costes i unes distàncies màximes de 40 km (de nord a sud) i de 15 km (d’est a oest). Forma part actualment de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

GEOGRAFIA FÍSICA: El paisatge és suau i arrodonit, amb petits plegaments de tipus alpí de direcció sud-est – nord-oest, amb el punt culminant a sa Talaiassa (475 m alt). Al nord-oest hi ha afloraments calcaris amb fenòmens càrstics (els Amunts). A la costa trobem grans espadats, però també platges arenoses, especialment al sector sud-est, on hi ha salines naturals explotades des de l’antiguitat. La gran badia de Portmany (nord-oest) i la badia d’Eivissa (sud), on hi ha el port més important, en són els accidents principals. Prop de la costa hi ha diversos illots.

El clima és mediterrani, amb influències de l’aire continental del Sàhara. Temperatura mitjana anual elevada (uns 17,3ºC), pluviositat escassa (345 mm anuals), vents de tramuntana i de xaloc (que porta l’aire calent i sec del desert); la insolació és de més de 2.400 hores anuals. L’únic curs d’aigua de tipus permanent és el riu de Santa Eulària (únic riu de les Balears).

La vegetació espontània és marcada per la proximitat peninsular (gatoses, roldors, baladres, etc) i hi predominen una màquia de garric i margalló i l’olivella. També hi ha brolles de bruc d’hivern i zones de pi blanc i savina.

ECONOMIA: L’economia agrària, tradicional de l’illa, ocupa encara una part important del territori, amb predomini dels conreus de secà (cereals, garrofers, ametllers, figueres, oliveres i vinya) i només petites zones de regadiu als plans de Santa Eulària, Sant Antoni i la Vila. La ramaderia (ovina, porcina, cabrum) i l’avicultura només en són un complement. Les salines, que ocupen unes 400 ha, són encara explotades. La pesca ha estat també un bon complement de l’economia illenca, però el fenomen que li ha fet fer un gir total és el turisme, que especialment a partir dels anys 1960, hi ha implantat una important economia de serveis.

La capacitat d’allotjament és molt alta, amb nombrosos establiments hotelers, i han proliferat els apartaments i les urbanitzacions per tot el territori. L’aeroport internacional de Sant Josep de sa Talaia té un trànsit de molts milions de passatgers anuals. També és destacable el transport marítim, que serveix l’important port d’Eivissa. Hi ha també diversos ports esportius i camps de golf.

POBLACIÓ: L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.

HISTÒRIA: No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica de les altres Balears, i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC, encara que inicialment es tractà d’una simple factoria. Les troballes púniques interessants (necròpolis, terracotte, monedes) i la colonització agrícola daten ja del segle IV aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).

Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins, des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova (passà després a la taifa de Dénia). Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188). Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.

Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca. Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà. La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.

La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 h del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882. L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.