(Palma de Mallorca, vers 1352/55 – Tunis, després 1423)

Escriptor. Vers el 1366 anà a Lleida, on seguí cursos de física i astronomia a l’Estudi General. Quan tenia uns vint anys es féu frare franciscà i anà a Bolonya (1370), on durant deu anys va dedicar-se a l’estudi de la teologia.

Amb ocasió d’aquests estudis es produí la seva apostasia, anà a Tunis (1387), va convertir-se a l’islamisme i prengué el nom d’Abdal·là. Gaudí dels favors dels soldans de Tunis, i ocupà càrrecs tan importants com el de tresorer i intendent de palau. Tot i viure a Tunis, admirat pels àrabs, mai no visqué desconnectat dels interessos polítics de l’Europa mediterrània.

Continuà relacionat amb el seu país mitjançant els mercaders catalans. Gaudí de deferències per part de Benet XIII, el qual li atorgà l’absolució de totes les censures canòniques, i Alfons V li atorgà un salconduit perquè retornés a la pàtria.

Característica de la seva crisi, amb fugida dels esquemes religiosos i de les estructures socials de l’Europa medieval a un altre país i a una altra societat, fou una mena d’anunci de la mentalitat renaixentista.

Present d’home docte en refutació dels partidaris de la Creu és un dels primers exemples de la literatura occidental d’impugnació de la religió cristiana.

Escriví, en català, Llibre dels bons amonestaments (1397), Cobles a la divisió del regne de Mallorques (1398) i les dues Profecies (1405 i 1406) que, més d’intenció política que religiosa, segueixen els esquemes de l’al·legoria medieval, amb elements realistes que intenten descriure una situació actual.

La disputa de l’ase contra fra Anselm (1418), conservada només a través de traduccions franceses del s XVI, discuteix entorn de la superioritat de l’home sobre les bèsties, i mitjançant historietes mostra diversos aspectes de la manera d’ésser humana. Aquesta darrera obra és una de les cabdals en la literatura medieval catalana.

També escriví obres en àrab.