(Països Catalans, inici segle XIX – inici segle XX)

Corrent cultural.

Dins la tendència medievalista del romanticisme es construïren a Catalunya nombrosos edificis (alguns d’ells enderrocats posteriorment), entre els quals sobresurten la Universitat de Barcelona, d’E. Rogent, el seminari conciliar, la plaça de toros de les Arenes (mudèjar) i moltes cases particulars, no solament de Barcelona, sinó d’altres poblacions catalanes.

LITERATURA: Nous òrgans del moviment com “El Vapor” i “El Propagador de la Libertad” hi donen impuls a Catalunya. A partir del 1840 Hugo, Dumas i Scott són traduïts, en castellà, a les terres catalanes, i les edicions es multipliquen. Això accentuà el predomini del romanticisme conservador damunt el liberal.

La línia estètica i historiocista que se’n derivava fou seguida per Pau Milà i Fontanals, que divulgà el pensament estètic dels germans Schlegel, influí sobre l’erudit i germà seu Manuel i també sobre Pau Piferrer. Bergnes de les Cases, editor, humanista i traductor, en fou un altre puntal.

A Mallorca la línia conservadora té com exponent “La Palma” i la personalitat de J.M. Quadrado. A València hi ha una tendència liberal (Bonilla, Ayguals d’Izco, que publicà Maria, la hija del jornalero).

La Renaixença acollí els ferments romàntics i a través dels Jocs Florals s’anà catalanitzant. Cal remarcar les figures de J.M. Bartrina, de Víctor Balaguer i de Teodor Llorente.

L’historicisme, l’escorcoll del passat, fou una de les característiques del romanticisme. Cal recordar, doncs, la història de València, de Vicent Boix; la de Catalunya i Aragó, de Balaguer; la civil i eclesiàstica, també de Catalunya, d’Antoni de Bofarull, i Recuerdos y bellezas de España, de Piferrer i Quadrado, a més de la revaloració, la influència i els aplecs de literatura popular i tradicional: romancer, llegendari, costumari.

MÚSICA: El primer músic romàntic català en el camp instrumental fou el guitarrista Ferran Sor, especialment amb les seves obres l’Elegia i l’Adéu. La música religiosa del segle XIX fou cultivada per Francesc Andreví i per Ramon Vilanova, Mateu Ferrer, Josep Barba i Anselm Barba. Josep Pons i Francesc Xavier Cabo, ambdós valencians, mantingueren encara estructures clàssiques.

A Barcelona la inauguració del conservatori del Liceu (1838) i del Gran Teatre del Liceu impulsà la formació d’un grup de músics. Els principals compositors autòctons que cultivaren el gènere foren Ramon Carnicer, Baltasar Saldoni, Vicenç Cuyàs, Melcior Gomis, Marià Obiols i, més tard, Rupert Chapí. Una altra figura romàntica fou Josep Anselm Clavé, l’iniciador del moviment coral català.

Amb el romanticisme va aparèixer l’escola musical nacionalista, el teòric de la qual fou Felip Pedrell. La seva preocupació fou l’estudi i la recuperació del passat musical i la creació d’una música nacional. Isaac Albéniz, Enric Granados i Joaquim Malats foren els principals compositors adscrits a aquest estil musical.