(Molins de Rei, Baix Llobregat, vers 1400 – València, 1465)

Alt funcionari reial. Fill de Lluís de Requesens i de Relat i germà de Lluís i de Bernat.

Fou el veritable cap a partir del qual aquesta família col·laborà estretament en les empreses exteriors de la monarquia i, alhora, assolí una gran fortuna, gràcies a l’exercici de la política, les armes, la banca, el comerç i el cors.

Alfons IV el Magnànim el féu uixer seu i li donà la baronia de Molins de Rei, que li permeté de reunir un extens patrimoni territorial al Baix Llobregat (1430).

La seva carrera política començà el 1435 quan, essent cavaller, fou nomenat batlle general de Catalunya, però també llavors s’inicià una sèrie llarga de greus conflictes amb l’oligarquia ciutadana del Consell de Cent, que aquell mateix any el portaren a l’empresonament.

Les seves contínues intromissions en la jurisdicció de la ciutat i la violació dels privilegis del poderós patriciat, representat pel partit de la Biga, feren especialment odiós aquest home de confiança d’Alfons IV i defensor dels interessos del partit popular (la Busca). Des del 1444 al 1450 els consellers obtingueren del mateix rei el privilegi pel qual la presència de Requesens a Barcelona, com a governador (1442-65), depengués de la voluntat d’aquells enemics seus.

Altres motius de fricció amb el govern municipal dels ciutadans honrats foren la disputa sobre Molins de Rei i Santa Creu d’Olorda (1430), i el suport decidit a la Busca i a la formació d’un sindicat remença (1449). Aquell mateix any implantà la insaculació a Menorca.

Des del seu nomenament com a lloctinent reial en substitució de la reina Maria (1453), Requesens, d’acord amb el monarca, resident a Nàpols, lliurà el poder municipal als moderats de la Busca i així, des del 30 de novembre de 1453, un cop suspeses les eleccions a consellers, Requesens fou l’àrbitre del govern municipal i governà d’acord amb el sindicat dels tres estaments.

Ell nomenà els regidors buscaris addictes a la seva política, però també dugué a terme les mesures reclamades pel poble: la devaluació del croat (1453) i la reforma del Consell de Cent (1455), disposicions dictades per decret reial. El 1454 esdevingué també governador de Mallorca.

Durant la crisi entre el rei Joan II i el príncep Carles de Viana, fugí a les seves possessions de Molins de Rei. Detingut el 1461 i empresonat a Barcelona, la reina Joana Enríquez el destituí a causa de les pressions de què fou objecte; se n’anà fora del Principat, però retornà (1462) amb les forces de Joan II. Un cop ocupada la ciutat de Lleida, en fou nomenat capità (1464).

S’havia casat amb Isabel Joan de Soler i en tingué una nombrosa fillada, entre els quals cal destacar Castellana i Lluís de Requesens i Joan de Soler.