(Barcelona, 1893 – 1981)

Metge i fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. Professor auxiliar de fisiologia a la Facultat de Medicina de Barcelona i catedràtic d’aquesta mateixa disciplina a Saragossa.

Fou, durant la II República espanyola, vicepresident de la comissió permanent del Consell d’Instrucció Pública, i sotssecretari del ministeri d’Instrucció Pública. Després del 1939, fou, a l’exili, professor a Bolívia i a Panamà.

Publicà treballs científics sobre la regulació de la secreció urinària, la determinació de la reacció actual de la sang circulant i la secreció de l’amoníac pel ronyó. És autor de Bases fisiopatológicas de los análisis clínicos (1950), Bioquímica (1960) i Fisiología humana (1962).