(Talarn, Pallars Jussà, 1784 – Daimiel, Castella, 22/ago/1825)

Militar i polític absolutista. Baró d’Eroles. Abandonà els estudis de lleis a Cervera i participà en la guerra del Francès.

Defensor de Girona, fou capturat pels francesos i empresonat a Ribesaltes (1809). S’escapà (1810) i dirigí la guerrilla a l’Empordà; ascendit a general de brigada (1811), dirigí la fortificació de Montserrat.

Durant el Trienni Constitucional, i després d’ésser deportat a Mallorca, d’on escapà, constituí, a la Seu d’Urgell, la Regència absolutista amb el marquès de Mataflorida i l’arquebisbe de Tarragona Jaume Creus (15 agost 1822). Com a comandant suprem de les forces reialistes, fou derrotat per Espoz y Mina a la Pobla de Segur.

Refugiat a França, intentà de reorganitzar la Regència i entrà amb el duc d’Angulema i els Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Ferran VII li concedí com a recompensa la capitania general de Barcelona (1823-24), on practicà una política de reorganització i apaivagament que provocà l’oposició dels sectors extremistes, els quals aconseguiren que fos traslladat a Madrid.

Sembla que morí d’un atac de follia.

Fou el quart marquès de la Cañada-Ibáñez.