(Vallcebre, Berguedà, 1864 – Madrid, 24 febrer 1929)

Filòleg i eclesiàstic. El seu nom real era Marià Grandia i Soler.

Fou catedràtic del seminari de Solsona i director del col·legi de Sant Carles. Estudià, posteriorment, filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i filologia a Alemanya.

El 1906 obtingué una càtedra de llatí a l’Institut de Còrdova, any en què fou nomenat vicepresident de la secció filologico-històrica del I Congrés de la Llengua Catalana.

Col·laborador de “Lo Pensament Català”, “La Renaixensa”, etc, és autor de la Gramàtica etimològica catalana (1901), de la Fonètica semític-catalana (1903), de la Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906).