(Guissona, Segarra, 4 març 1770 – Madrid, 1 juliol 1850)

Metge. Estudià filosofia a Cervera i cirurgia a Barcelona. El 1796 ingressà al cos militar de sanitat, i el 1801 fou nomenat cirurgià de la família reial.

Durant la guerra del Francès es refugià a Mallorca, on romangué fins al 1814, any en què fou nomenat catedràtic d’obstetrícia del Colegio de San Carlos de Madrid; destituït el 1824 per les seves idees liberals, fou rehabilitat posteriorment. Rebé el títol de marquès de la Salut (1846).

Fou el principal autor del pla de reforma del 1827, que uní els ensenyaments de medicina i cirurgia. Entre els seus escrits cal fer esment de la Memoria sobre el arreglo de la ciencia de curar (1836), exposició de les seves idees pedagògiques.

Fou pare del també metge Joan Castelló i Roca.