(Balaguer, Noguera)

A l’edat mitjana, nucli més antic de la ciutat, situat al nord de la ciutat actual establerta pels musulmans, en un pla (anomenat abans pla d’Almatà i actualment del Real), damunt la primera de les terrasses del Segre, emplaçament d’una població ibèrica i on, en època islàmica, hi havia hagut la mesquita major de la ciutat i una comunitat cristiana.

Destruït aquest nucli durant les guerres pel domini de la ciutat, l’antiga mesquita major fou transformada en església parroquial, la qual rebé llavors el nom de Santa Maria d’Almatà. Era novament habitat a la segona meitat del segle XII.

El 1413, durant el setge en que Ferran I d’Antequera, en guerra contra Jaume II d’Urgell, establí el seu campament al pla d’Almatà.

El 1626, després de dos segles de decadència, hom amplià l’església i traslladà a l’altar major, en presència de Felip IV, una imatge de talla del Crist molt venerada; des d’aleshores l’església esdevingué santuari del Sant Crist de Balaguer. L’església fou refeta, encara, el 1787; abandonat el 1835, el convent fou tornat a habitar el 1867.