(Girona, 23 maig 1843 – Olot, Garrotxa, 31 octubre 1894)

Pintor. Germà d’Estanislau i de Marià. S’inicià en l’Escola de Dibuix d’Olot amb N. Pascual, i més tard fou deixeble de R. Martí i Alsina a Barcelona (1860). el 1868 fundà a Olot el Centre Artístic, que ràpidament assolí gran notorietat, en refugiar-se a la ciutat artistes com Antoni Caba i Modest Urgell, que fugien de la febre groga que assolava Barcelona.

Després d’un viatge a París (1871), realitzà una primera sèrie d’obres d’accent naturalista, com El primer pantaló o Divendres Sant a Olot, on es percep encara una certa atracció per l’anècdota. Tanmateix inicià ja la producció paisatgística, que havia de donar-li fama.

La influència de Corot i l’escola de Barbizon, que havia conegut a París, és notable en el tractament de la llum, i en el progressiu abandó de la referència humana en el quadre, reduïda finalment a un mer accessori del paisatge. Exiliat a la Catalunya del Nord i a la Provença durant la segona guerra Carlina (1872-74), tement represàlies liberals, d’aquesta època són les excel·lents vistes del llac de Seta.

Amb la Restauració tornà a Olot, on el 1876 realitzà el famós quadre Tristesa, que fou guardonat a l’Exposició Nacional del 1878; la insinuació de crítica social l’acosta al realisme francès de Millet. Des d’aleshores la seva fama augmentà, tant a Barcelona, on exposà regularment, com en diverses ciutats europees. La seva obra evolucionà encara cap a una major simplicitat i nuesa del paisatge: L’arbre tort (1890) i Tardor (1894).

Considerat una de les figures cabdals de la plàstica catalana de la segona meitat del s XIX, fou l’indiscutible cap de l’anomenada escola d’Olot, de la qual formaren part pintors com Berga i Boada, Berga i Boix, Galwey i Domenge, tots ells interessats en la representació del paisatge de la Garrotxa.

Fou el pare de Francesc i Ramon Vayreda i Casabó.