(Lleida, Segrià)

Priorat canonical, filial de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), situat al nord-est de la ciutat, a la partida dita abans de Sant Ruf (i després la Plana del Bisbe).

El lloc fou donat a l’abat i als canonges de l’abadia de Provença el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1155 el bisbe de Lleida confirmà al primer prior Guillem i als seus canonges la possessió del lloc, amb l’autorització de poder-hi construir una nova església més gran que la que ja hi havia.

L’augment inicial del monestir fou causa de discussions entre el bisbe i capítol de Lleida i el prior Gaufred, el 1175, que acabaren amb una concòrdia, feta amb la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, sobre els drets de sepultura i els delmes que podien percebre els comunitaris de Sant Ruf. La comunitat tenia aleshores cinc membres.

És tradició que la comunitat sucumbí tota en la pesta negra (1348) i que fou abandonat aleshores el monestir; de fet pertanyia ja a la mitra de Lleida a la fi del segle XIV.

L’església començada vers el 1155 restà inacabada: només se’n féu l’absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració que sostenen una volta apuntada del segle XIII; davant això es féu un gran mur amb un contrafort, que tancava el lloc on havia d’ésser construïda la nau.

A la fi del segle XVI hi hagué un intent d’establir-hi una comunitat de cartoixans, que no prosperà. El lloc restà com a santuari i capella de devoció dels lleidatans.

Fa temps que és una ruïna, i hom ha parlat del seu trasllat a la ciutat.