(Porto, Portugal, 20 febrer 1860 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 20 juny 1939)

Escriptor, polític i geògraf. Fill del compositor Antonio de Reparaz. Des del 1878 col·laborà en la revista de Barcelona “El Viajero Ilustrado”; posteriorment s’establí en aquesta ciutat, on conegué africanistes, com el geògraf català R. Beltran i Rózpide.

Durant quaranta anys defensà, amb articles i conferències, intervencions polítiques i actuacions diplomàtiques, la necessitat que l’estat espanyol intervingués a l’Àfrica i, sobretot, al Marroc, no per les armes, sinó evidenciant una superioritat moral, política i econòmica.

Formà part de la comissió oficial espanyola per a estudiar l’establiment del protectorat hispànic al Marroc, però en fou exonerat el 1913 per haver difós les seves opinions contra la penetració militar i religiosa. Aleshores ensenyà geografia econòmica i colonial a São Paulo i a Barcelona (Escola Superior de Comerç).

Defensà el federalisme ibèric i la participació catalana en la direcció política. Fou col·laborador del “Diari de Barcelona”, de diverses publicacions de Madrid i de l’Enciclopedia Espasa.

Descriví el seu esforç i fracàs diplomàtic a Aventuras de un geógrafo errante (1920-22), publicà obres de síntesi final, com Historia de la colonización (1933-35) i Lo que no pudo hacer España en Marruecos y lo que ha hecho (1937), obres de tema polític, com La constitución natural de España y las de papel (1928), Historias que parecen cuentos: Absolutismos, dictaduras y otros excesos (1930), Las responsabilidades políticas de la Dictadura (1933), etc.

El 1939 s’exilià a Mèxic. Fou el pare de Gonçal de Reparaz i Ruiz.