Municipi i capital de la comarca de la Garrotxa (Catalunya): 29,03 km², 443 m alt, 34.194 hab (2017)

Situat a la plana d’Olot, al peu dels volcans Montsacopa, la Garrinada i Montolivet, a les ribes del Fluvià, que drena el terme.

A causa de l’alta humitat climàtica s’obté (sense regar) blat de moro, el conreu de cereals més important, seguit del sègol i el blat; a més, s’hi conreen, en rotació, llegums (mongetes), naps i farratge (sobretot l’alfals, que substitueix el fajol). És important la ramaderia, principalment el bestiar boví i el porcí; es va incrementant la cria de vaques lleteres estabulades (és un centre receptor de llet, amb granges per a l’explotació del producte, que en part també s’exporta cap a Manlleu).

La indústria, que ocupa la major part de la població activa, és principalment tèxtil (ja documentada al segle XV). Destaquen també la metal·lúrgia i les indústries derivades de la fusta (torneries, serradores) i de les activitats primàries (farina, licors, xocolata, lleteries i, sobretot, conserves de carn de porc). És un dels centres més importants de la Península en la producció d’imatgeria religiosa. S’han de destacar, a més, la indústria paperera (capses de cartró, paper de fumar), d’adobs, química i de fabricació de materials per a la construcció (forns de calç, etc).

La població, que manifestà una regressió al segle XIX, en què va començar amb 10.000 h i va arribar el 1900 a 7.938 h, durant el segle XX es va triplicar amb escreix, a un ritme progressivament accelerat de creixença, especialment en el decenni 1960-70. És centre de l’àrea comercial.

HISTÒRIA.- Han estat trobades restes de la cultura ibèrica, corresponents a petits poblats ibèrics que en època romana degueren concentrar-s’hi i conservar el nom de la tribu dels olossitani. A l’alta edat mitjana estigué sota el patronatge del monestir benedictí de Sant Aniol d’Aguges, que colonitzà el sector. L’any 1097 passà a la jurisdicció de l’abat de Ripoll, i el 1111 als comtes de Barcelona. Va ésser fortificada entrat ja el segle XIII, però fou destruïda al segle XV per dos terratrèmols (1427-28); gràcies a la protecció d’Alfons IV el Magnànim fou reedificada, i l’any 1434 ja tenia 400 cases i al segle XVI 1.000 focs.

En la guerra de Successió els miquelets d’Olot excel·liren per la seva valentia fins al 1709, en què les tropes franceses ocuparen la ciutat. Reducte dels carlins durant molt de temps, en la tercera guerra Carlina hi instal·laren el seu centre d’operacions; el 26 d’agost de 1875 caigué en poder de les tropes governamentals, i així finalitzà la guerra carlina a Catalunya. El 1895 s’hi celebrà una assemblea convocada per la Unió Catalanista per discutir qüestions relacionades amb la implantació del règim propugnat per les Bases de Manresa. El 1907 li fou atorgat el títol de ciutat.

ART.- Enderrocada, la ciutat, quasi totalment pels terratrèmols del segle XV, és poc rica en edificis medievals; el més important dels conservats és l’església gòtica de l’antic convent del Carme, d’una sola nau i amb un interessant claustre renaixentista. Del segle XVII hi ha l’edifici de l’Hospital. Ja al segle XVIII cal esmentar l’església de Sant Esteve, que conserva la capella del Roser, amb un altar i un retaule barrocs, un Sant Crist i un Sant Marc d’Amadeu i un quadre del Greco, el Crist amb la creu a coll, al museu instal·lat a la sagristia. De la mateixa època és el santuari de la Mare de Déu del Tura, on hi ha obres d’Amadeu i la imatge romànica (segle XI o XII) de la patrona d’Olot.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Centre Excursionista – Unió Esportiva – Ràdio – Televisió