(La Rambla, Andalusia, 4 març 1864 – Madrid, 25 juny 1949)

Polític. S’inicià en política i periodisme a Madrid, l’any 1890; posteriorment es traslladà a Barcelona, on dirigí “La Publicidad” i fundà “El Progreso”, “El Intransigente” i “La Casa del Pueblo”. Cap de l’anomenada Unión Republicana, fou elegit diputat els anys 1901, 1903 (primer èxit electoral important) i 1905. El 1906 trencà amb N. Salmerón i amb tots els altres republicans (federals, nacionalistes) que s’integraren a Solidaritat Catalana i, encara que fou derrotat estrepitosament per aquesta (1907), fundà el nou Partit Radical.

Lerroux s’emparà en els sectors anticatalanistes (generalment immigrants) i en bona part de la massa obrera, que renegà momentàniament l’apoliticisme anarquista per raó del fracàs de les grans vagues de començament de segle. El seu moviment s’alimentà d’una extrema demagògia revolucionària i republicana i d’un exagerat anticlericalisme.

Barcelona esdevingué l’escenari d’un constant enfrontament entre els radicals i la dreta regionalista (Lliga), amb introducció de la violència per part dels elements joves del seu partit (els anomenats Jóvenes Bárbaros); bé que no fou present en la Setmana Tràgica, hi fou molt activa la participació del seu partit.

L’any 1910, quan dominava l’ajuntament de Barcelona, fou acusat per Carner i Ventosa, davant el Congrés, d’irregularitats en l’expedient per a la conducció d’aigües a la ciutat, i per això hagué d’abandonar la conjunció republicano-socialista. A partir d’aleshores adoptà posicions cada cop més moderades.

Participà en l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i, després del parèntesi de la dictadura (1923-30), signà el pacte de Sant Sebastià i participà en el comitè que preparà l’adveniment de la República. Posteriorment fou ministre d’estat i l’any 1933 formà govern, en el qual donà entrada a tres membres de la CEDA. S’emparà en l’extrema dreta, sobretot arran de la repressió dels moviments revolucionaris d’oct/1934 a Catalunya i a Astúries. En les eleccions de 1936 no aconseguí acta de diputat i, començada la guerra civil, fugí a Portugal, des d’on donà suport a la insurrecció; tornà a Espanya el 1947.

Escriví, entre d’altres, les obres: Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).