(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)

Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.

No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.

Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).