(Baix Empordà / Gironès)

Massís del Sistema Mediterrani Català que constitueix l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana; delimita mitjançant falles amb la depressió de la Selva (sud-oest), amb la del Baix Empordà (nord) i amb la plana gironina (oest).

És separat del massís de Begur, a l’extrem nord-est, per la fossa de Palafrugell, i limita pels contraforts septentrionals amb la vall del Ter, i per la part meridional, amb la vall d’Aro.

S’estén en direcció nord-oest – sud-est, amb una altitud entre els 300-500 m, i arriba als 535 m al puig d’Arques. Està constituït per materials paleozoics, pissarres silurianes i afloraments de calcàries devonianes.

El relleu és suau, de formes arrodonides, a causa d’una intensa erosió, només el nivell de base dels rius (que, com el Daró i alguns subafluents del Ter, neixen al massís), així com la duresa d’alguns afloraments, contribueixen a donar-li formes més acusades. La influència d’aquest relleu es revela a la costa, de línia bastant suau i amb petites platges arquejades al fons de cales.

Hi domina el clima mediterrani humit. Tant la pluviositat com el relleu afavoreixen la vegetació arbòria i els conreus, el granit descompost forma terrenys saulonencs aptes per a conreus, els quals es localitzen als fondals formats pels antics nivells d’erosió, els vessants són ocupats per boscs d’alzines i alzines sureres, objecte d’intensa explotació, principalment a la zona empordanesa a causa de la industrialització (fabricació de taps i derivats del suró).

El poblament s’hi establí de molt antic (restes neolítiques a la zona costanera), i als segles VIII i IX es va incrementar, a conseqüència de l’arrauliment de la població a les altures per por de les incursions sarraïnes; avui el poblament és escampat en caserius i masies, i només als estreps apareixen nuclis de població importants, els quals augmentaren demogràficament al final del segle XIX, sobretot a la zona oriental, gràcies a l’auge del suro, i recentment pel turisme.