(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.