(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)

Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.

Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.

Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).

A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.

Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del  retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).

La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.

És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.

També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).