Temple principal del bisbat d’Eivissa, que té com a titular santa Maria.
Al segle XIV en degueren ésser construïts l’absis, les cinc capelles absidals, la torre, que té com a base irregular una d’aquestes capelles, i potser una part de la nau. L’absis servia de mur exterior de la vila, però la murada de Felip II ocultà la part inferior; també obligà a demolir la sagristia, potser del segle XV, però en la reconstrucció (1592) hom degué emprar les mateixes pedres.
interior de la catedral d’Eivissa
Aquest temple gòtic, acabat al segle XVI, fou objecte d’una reedificació (1712-28) que només aprofità les capelles absidals, desfigurades, el campanar i la sagristia, encara avui els elements més destacables. Són barrocs l’absis i la nau del temple nou, de sobri exterior.
La custòdia és una obra mestra de l’orfebreria gòtica mallorquina. Són notables dues taules atribuïdes a Francesc Comes (segles XIV-XV), dues d’atribuïdes a Valentí Montoliu (segle XV), la Santa Generació (del Mestre de Calvià?) i el retaule de Sant Gregori, renaixentista, i el relleu de la Mare de Déu del Roser, posterior.
Municipi i capital de l’illa d’Eivissa (Illes Balears): 11,16 km2, 85 m alt, 49.693 hab (2014)
És el terme més petit de l’illa i està situat a la costa sud-oriental, a la badia d’Eivissa, on forma una franja litoral, i la seva costa s’estén des de la platja de Talamanca fins al començament de la platja d’en Bossa.
ECONOMIA.- A causa de la poca extensió del terme i el creixement de la ciutat, l’activitat agrícola hi té molt poca importància. La moderna urbanització del voral de la badia i l’èxode rural produït pel turisme feren desaparèixer les anomenades feixes, un dels sistemes de conreus més interessants i característics, que consisteix en el regatge per infiltració utilitzant les terres pantanoses drenades per sèquies. El tràfic portuari centra l’activitat comercial de l’illa i, fins a la construcció de l’aeroport, fou l’únic mitjà de relació amb l’exterior. Les principals indústries són l’alimentària, la metal·lúrgica, la tèxtil i la de la fusta. Tot i aquests recursos, l’economia actual es basa en el turisme, el qual ha originat una important indústria hotelera, emplaçada a la vila i a les platges del voltant (ses Figueretes i Talamanca).
LA CIUTAT.- Conserva la muralla del segle XVI, que voreja la part antiga o Dalt Vila, de carrers estrets i tortuosos que s’adapten a la inclinació del turó, i que la separa del sector comercial de sa Marina i del modern, que prolonga la ciutat cap al nord i nord-oest. L’impuls del turisme ha produït una nova expansió urbana que ha creat nous barris. És l’únic nucli amb funcions urbanes definides i seu del Consell Insular.
ART.- En la necròpolis púnica de Puig des Molins (segles VII a III aC) hi ha més de tres mil cambres funeràries subterrànies, obertes a l’exterior per un pou de 3 a 5 m d’alçària; algunes contenen sarcòfags monolítics i diversos utensilis i joies, entre els quals cal esmentar els magnífics miralls de bronze, i escultures de terra cuita de diverses mides. Sobre la ciutat s’alça el barri antic, dominat pel castell d’Eivissa (segle XVI) i la catedral d’Eivissa, començada al segle XIV en estil gòtic i reconstruïda al segle XVIII en estil barroc, que conserva una sèrie de pintures gòtiques sobre fusta de Valentí Montoliu i el mestre d’Inca.
Dades dels Països Catalans 