(Aiguafreda, Vallès Oriental)
Ermita, situada al vessant septentrional de la vall de l’Avencó, sobre la caseta de Sant Miquel i els masos de Serradelarca i del Boix, que en tenien cura.
La vil·la rural de Canyelles existia ja el 898, i la capella fou construïda al segle XII.
És rectangular, romànica, amb un petit presbiteri i una porta a migdia. Aiguafreda hi anava en processó i s’hi feia una almoina de pa el 8 de maig.
Fou restaurada el 1828 i profanada el 1936.
(Bigues i Riells, Vallès Oriental)
Poble i antiga parròquia, situada primitivament al costat del castell de Montbui i traslladada al pla vers el 1760.
Existia ja el 1059 i el 1159 fou unida a Bigues. S’independitzà al segle XIII i, després d’una unió transitòria a Caldes de Montbui (1567), es fusionà de nou amb Bigues el 1623.
La primitiva església del castell, en part preromànica, es conserva força sencera. La nova, del pla, construïda prop del mas Carreres, tenia jurisdicció el 1760 només en quatre masos.
(Teià i Vilassar de Dalt, Maresme / Vallromanes, Vallès Oriental)
Bloc central de la Serralada Litoral Catalana, el més baix i el més proper al litoral en l’àrea del Maresme, on la plana litoral és més deprimida.
S’estén entre els tres municipis, amb les altituds màximes al turó de Lledó (496 m), l’església de Sant Mateu, que centra un veïnat del municipi de Premià de Dalt (490 m) i el proper turó de Sant Mateu (500 m).
Aquest nivell superior és constituït per una superfície d’erosió, tallada damunt les granodiorites que coronen la serra, lleugerament basculada.
Fa de divisòria hidrogràfica entre les rieres que vessen directament a mar (rieres de Premià, de Teià) i les que aflueixen al Mogent (de Vallromanes, la més important; d’Ardenya o de Vallmanya).
(Aiguafreda, Vallès Oriental)
Nom antic de la vella parròquia de Sant Martí d’Aiguafreda o Aiguafreda de Dalt. El lloc era de possessió comtal.
El 899 fou consagrada una església de Sant Martí, a la qual s’uní tot el terme de Centelles, amb l’església de Santa Coloma. L’edifici fou renovat a la fi del segle XI i es conserva sense culte, que ha passat a la nova població d’Aiguafreda. Té sota seu una antiquíssima cova-cripta d’enterraments i un bonic comunidor.
Es troba a la part alta del Congost, prop del terme de Seva.
(Castellterçol, Vallès Oriental)
Antiga església parroquial, proper a la masia de la Sala, a l’oest del terme, a l’esquerra de la riera de Sant Joan (tributària, per l’esquerra, de la riera Golarda). Abans fou el centre religiós de la demarcació del castell de Castellet.
Existia ja el 939 sota la protecció de Moià, actuà com a independent entre els segles XI i XV i passà a sufragània de Granera (segle XVII). El 1670 tenia 5 masos.
És una església romànica (segle XII), amb afegitons tardans, i ara sense culte.
(la Roca del Vallès, Vallès Oriental)
Antiga església i quadra civil, dins la demarcació parroquial de Vilanova de la Roca.
Es trobava al límit de les jurisdiccions dels castells de la Roca del Vallès i de Montornès, al sud de Vilanova, dalt d’un turó on avui hi ha la masia de la Casa Alta.
Existia ja el 1149; al segle XIX fou abandonada i es convertí en dependència de la masia. El culte passà a una capella de l’església parroquial de Vilanova de la Roca.
(Castellterçol, Moianès)
Antiga parròquia (900 m alt), situada al sud del terme, prop dels límits amb Granera i Gallifa.
L’església de Sant Julià existia ja el 961; al segle XV passà a ésser sufragània de Granera, i entorn del 1590 depenia ja de la de Castellterçol, subjecció que encara perdura.
L’edifici, amb elements pre-romànics, es reconstruí al segle XII i s’amplià al segle XVII. Conserva el campanar romànic i una antiga absidiola.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(o la Nata) Poble, al nord-est de la vila, al límit amb el terme de Santa Maria de Palautordera, dins el qual hi ha encara 144 h disseminats en masies.
N’és el centre l’església parroquial (Sant Joan), obra del segle XVI, gòtica, que conserva part de la construcció romànica, del segle XIII; és situada en un pla carener, a la partió de les conques de la riera de Mogent i de la Tordera.
El lloc és esmentat ja el 1003; el 1041 fou donada a la canònica de Barcelona, juntament amb Sant Sadurní de Collsabadell, de la qual depenia l’església de Sanata el 1130.
(Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental)
Antiga església i antic convent de donades, dependent de la parròquia de Sant Julià del Fou. La vil·la de Rifà existia ja el 941 i des d’abans del 1002 pertanyia al monestir de Sant Cugat.
Hi fou construïda una capella dedicada a sant Cugat (1098), i als segles XII i XIV s’hi establí una comunitat de monges donades.
Com passà amb la majoria d’esglésies dedicades a sant Cugat, pel fet que se’n celebrava la festa el mateix dia que la de sant Jaume des del segle XIV, la capella fou dedicada també a sant Jaume, que acabà desplaçant l’antic titular. El convent s’extingí vers el 1360.
Resta l’antiga capella amb l’absis i murs, però no la volta, de l’antiga església romànica del segle XI.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(ort trad: d’Alcoll) Poble, al vessant septentrional de la Serralada Litoral, damunt la vall de la riera de Mogent, al sud-oest de la vila.
El lloc és esmentat ja el 1024. L’església parroquial és poc anterior al 1574.
Depengué dels domers, i després del rector, de Cardedeu. Al començament del segle XIX pertanyia al baró de Llinars.
Dades dels Països Catalans 