(Camarasa, Noguera)
Santuari, situat al nord-est de la població, a la serra de Sant Jordi (679 m alt), contrafort de la serra Carbonera.
El seu tradicional aplec del 23 d’abril, conegut des del 1731, anava seguit d’un dinar que pagava la municipalitat.
(la Baronia de Rialb, Noguera)
Antic castell i monestir (Sant Cristòfol de Salinoves), a la dreta del Rialb, al poble de Sant Cristòfol de la Donzell.
El 937 el poble fou donat al monestir d’Elins, que hi erigí una església (consagrada a sant Cristòfol el 949) i dotà el lloc de cara a l’erecció d’un monestir filial. El 1090 ja no tenia comunitat i depenia com a simple propietat d’Elins.
Resten ruïnes d’una església a la casa Olivelles, dites el Convent.
(Foradada, Noguera)
(pop: els Rubions) Poble i antic municipi, entre la serra del Munt i el terme d’Alòs de Balaguer, a l’esquerra del Segre.
És format per tres nuclis: Rubió de Dalt i Rubió del Mig, damunt un contrafort oriental de la serra de Boada, i Rubió de Sòls, 2 km al nord, vora el Segre.
L’església parroquial és dedicada a sant Miquel.
El castell de Rubió, que domina Rubió de Dalt, és esmentat el 1018.
(Camarasa, Noguera)
Enclavament (1.141 m alt) de l’antic terme de Fontllonga, separat del sector principal del municipi pel de Vilanova de Meià. L’església (Santa Maria) depèn de la parròquia de Perauba.
L’antic terme s’estén des de la Noguera Pallaresa, a la sortida del pas de Terradets, al límit amb el Pallars Jussà, fins al pic de Migjorn, al cim de Montsec de Rúbies.
(Bellcaire d’Urgell, Noguera)
Antiga granja de Poblet, existent des de vers la fi del segle XII, des d’on s’explotaven un lot de terres concedides al monestir pels volts del 1177.
Desaparegué molt aviat, i els seus béns s’uniren a la veïna de Torredà.
(Camarasa, Noguera)
Jaciment del paleolític mitjà. És situat al peu del cingle de la Cascalda, uns 30 m per sobre del Segre, prop de Sant Llorenç de Montgai.
S’hi han documentat un mínim d’onze ocupacions de curta durada, i les restes més importants trobades són una llar de foc entorn de la qual s’ha recuperat material arqueològic dispers en una superfície d’uns 25 m2 i sense zones especialitzades.
(Vilanova de l’Aguda, Noguera, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial, centrada en el castell de Ribelles.
Al segle XIII ja pertanyia a una línia dels Ponts, i el 1590 era de Gispert de Ponts. El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà la vengué (1671) a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit; sembla, però, que la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, muller del marquès de Rebé, la pledejà i guanyà per sentència del 1702.
Tot i això, retornà als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran, i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne, el 1872 pel rei Amadeu I, sense perjudici de tercers de millor dret i després d’haver interposat Bofarull un expedient ad perpetuam rei memoriam en el qual es digué que descendia dels antics Ponts, posseïdors de la dita baronia.
Ha passat als Llabrés.
(Vilanova de l’Aguda, Noguera)
Poble, situat a la vall del Llobregós, 1 km a la dreta del riu, prop del límit amb el terme de Sanaüja (Segarra), vora el castell de Ribelles (centre de la baronia de Ribelles).
L’església parroquial (Santa Maria) és romànica.
Al segle XIX formà el municipi de la Baronia de Ribelles, amb els llocs de Guardiola, Alzina de Ribelles i Vilalta.
(Alt Urgell / Noguera)
Embassament entre les dues comarques, al sector mitjà del Segre.
Fou inaugurat el 1999, i compta amb una extensió de 1.505 ha i una capacitat de 402 hectòmetres cúbics. La presa té una altura de 101 m i una longitud de coronació de 505 m.
La construcció del pantà obligà al desallotjament total dels nuclis de Tiurana i Bassella.
Les aigües permeten la distribució de cabals cap al canal d’Urgell.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1710, pel rei-arxiduc Carles d’Àustria, sota la senyoria de Rialb, propietat de la corona, al vescomtat de Castellbò, i malgrat l’oposició dels seus habitants, a Ramon de Vilana-Perles i Camarasa.
La seva filla, Gertrudis de Vilana-Perles i Fàbregues, muller del primer comte de Figuerola, no el convalidà als Borbó, però el 1923 fou rehabilitat per llur quadrinét i segon titular l’ambaixador Manuel de Figuerola-Ferrety i Martí.
Ha passat als Cuervo.
Dades dels Països Catalans 