Arxiu d'etiquetes: nobles

Roger III de Foix

3 Respostes

(Foix, França, segle XI – 1148)

Comte de Foix (1124-48). Fill de Roger II i de la seva segona muller, Estefania de Besalú.

En les rivalitats entre les cases comtals de Tolosa i Barcelona, mantingué una actitud neutral, favorable als propis interessos, si bé el seu casament amb Ximena de Barcelona (vers el 1117), filla de Ramon Berenguer III, marcà, de fet, una preferència que havia de contribuir a l’increment de les relacions amb Catalunya i a facilitar la política d’expansió occitana dels darrers comtes barcelonins i dels seus immediats successors.

Roger II de Foix

Deixa un comentari

(Foix, França, segle XI – 1124)

Comte de Foix (1072-1124). Fill del comte Pere I i de Lergarda.

Participà a la primera croada (1095) i abans de la partença cedí a la seva cosina segona, la comtessa Ermengarda de Carcassona i Rasès, i al fill d’aquesta, el vescomte Bernat Ató I, els drets que tenia en aquells comtats i els reconegué també la successió en el comtat de Foix, cas de morir sense descendència legítima.

Excomunicat pels papes Urbà II i Pasqual II, a causa de la retenció indeguda de béns eclesiàstics, el 1111 signà un pariatge amb l’abadia de Sant Antoni de Pàmies, després d’haver-la restaurada, referent a les atribucions respectives sobre el castell i la vila del mateix nom, considerat com el més antic dels nombrosos convenis d’aquesta mena concertats pels comtes de Foix amb diferents monestirs i esglésies dels seus estats, abans dels famosos pariatges andorrans del 1278 i el 1288 amb els bisbes d’Urgell.

Roger I de Foix

1 Resposta

(Foix, França, segle XI – 1067)

Primer comte de Foix (1035-67). Fill del comte Bernat I de Carcassona.

La plena possessió dels territoris, l’obtingué només després de la mort (1050/51) del seu oncle el comte Pere I de Carcassona, bisbe de Girona i germà d’Ermessenda, esposa de Ramon Borrell I de Barcelona, el qual, en virtut del testament del seu pare el comte Roger I de Carcassona i del conveni celebrat amb el nebot (1034/35), compartí amb ell el domini dels comtats de Carcassona i de Foix, el darrer fins aleshores encara no ben delimitat.

De la muller, Amícia, no tingué descendència i fou succeït en el comtat pel seu germà Pere I.

Roger IV de Coserans

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – Gascunya, Occitània, 1257/67)

Vescomte de Coserans i Cabadan (vers 1257-vers 1267). Fill del comte Roger II de Pallars (vescomte Roger III de Coserans) i de Cecília de Forcalquier.

El comtat de Pallars fou adjudicat pel pare a l’altre fill, més jove, hagut amb la seva muller Sibil·la de Berga o de Saga, Arnau Roger I de Pallars.

Aquesta partició, feta ignorem en quines condicions, havia d’originar una llarga disputa entre ells i llurs descendents entorn de la possessió del Pallars, a conseqüència de la qual aquest comtat fou diverses vegades envaït entre el 1283 i el 1328, al·legant drets successoris, pels vescomtes de Coserans descendents de Roger IV (que s’intitulà comte de Pallars) amb l’ajuda dels seus parents els comtes de Foix.

Rodonella, Guerau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble.

El 1379 lluità en la defensa d’Atenes contra els navarresos. Fou premiat amb les propietats de Joan Conomines, que havia traït els catalans.

El 1380 fou enviat a Catalunya, amb el bisbe Joan Boïl, per posar el ducat d’Atenes sota la sobirania directa de Pere III de Catalunya-Aragó, si aquest aprovava els articles d’Atenes (que hom ha qualificat de Carta Magna d’Atenes), cosa que aquest féu a Lleida.

Tornà a Grècia i el 1386 fou novament enviat a Catalunya per demanar socors per a Atenes, assetjada pels florentins; arribà a Barcelona quan Joan I ja ocupava el tron, i reté homenatge al nou rei en nom d’Atenes. Hom no sap si arribà a tornar a Atenes.

Rocasalva, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Castellà de la fortalesa de Bellver de Baridà.

En 1344 acompanyà Pere III el Cerimoniós a la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca. Formà part del consell reial d’aquesta avinentesa.

Reté el castell de la Roca, que tenia Pagà, fill bastard del rei Jaume, i el féu presoner. Pere III el nomenà veguer de Cerdanya un cop finida la lluita.

Pel novembre del mateix any defensà el castell de Llívia d’una incursió de Jaume III.

Rocabertí-Tagamanent -varis/es-

Deixa un comentari

Jaume de Rocabertí-Tagamanent i de Sarriera  (Catalunya, segle XVI – vers 1582)  Baró de Montbui. Iniciador de la línia dels Rocabertí-Tagamanent. Fill del vescomte Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí. Heretà els béns de la seva mare i es casà amb la pubilla Aldonça Descoll i de Tord. Fou l’avi de:

Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Icard  (Catalunya, segle XVII)  Baró de Montbui. Es casà (1628) amb la pubilla Maria d’Alentorn i de Salbà, baronessa de Rialb i senyora de Graell, Seró, la Vansa i la torre Salbana. Fou el pare de:

Maria de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Alentorn  (Catalunya, vers 1650 – vers 1710)  Baronessa de Montbui. Fou la darrera representant de la línia dels barons de Montbui. El patrimoni passà als seus descendents els Pinós, senyors de Santa Maria de Barberà.

Rocabertí-Pau-Bellera -varis/es-

1 Resposta

Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors  (Catalunya, s XVI – 1637)  Baró de Pau. Nét de Francesc de Rocabertí i de Bellera.

Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors  (Catalunya, segle XVII – vers 1649)  Baró de Pau, senyor d’Avinyonet, de les Abelles, Espolla, Vilanova de l’Aguda i Cervera de la Marenda. Fill i hereu de Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Publicà un Epítome histórico compendiosísimo, en diez romances (1625) i una Genealogía de la casa de Rocabertí… (1628).

Maria de Rocabertí-Pau-Bellera i Descatllar  (Catalunya, segle XVIII – 1757)  Senyora d’Avinyonet. Néta de Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Fou la darrera representant de la línia dels barons de Pau. Aportà el patrimoni als seus descendents, els Cruïlles-Sitjar.

Rocabertí i Ferrandis d’Híxar, Dalmau VIII de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1454)

Vescomte de Rocabertí (1403-54). Fill i successor del vescomte Jofre VI de Rocabertí i de Fenollet. En heretar el vescomtat era menor d’edat, motiu pel qual estigué un temps sota la tutela de la seva àvia Esclarmunda de Fenollet.

Assistí a la Cort de Barcelona del 1413 i fou conseller del rei Ferran I.

En canvi de la renúncia als seus drets sobre el comtat d’Empúries, provinents del matrimoni de la seva tia Joana de Rocabertí amb el comte Pere II d’Empúries, Alfons IV li donà (1416) la baronia de Verges amb Tallada i Bellcaire, la vila rossellonesa de Vinçà i el castell de Requesens.

Malgrat representar a les corts la facció nobiliària contrària a l’autoritarisme i a les despeses de la nova dinastia reial (corts de Barcelona del 1416 i corts de Tortosa del 1421), no regatejà el seu concurs militar a les expedicions organitzades per Alfons IV, com la campanya del 1420 a Còrsega i la del 1432 a Sicília, on es destacà en l’atac a l’illa de Gerba.

Es passà la vida pledejant pel vescomtat de Narbona i per unes senyories de Sardenya a les quals creia tenir dret com a hereu del seu parent el vescomte Guillem II de Narbona (mort el 1424), però una sentència judicial del 1447 donà la raó als seus rivals, els comtes sards d’Arduisio.

La seva oposició a les pretensions financeres i a la política de la monarquia culminà en la cort de 1447-49 quan la reina Maria, lloctinent del Magnànim, l’empresonà juntament amb els vescomtes d’Illa-Canet i Rueda i amb el baró Crisògon Andreu de Centelles, si bé fou alliberat aviat. Les seves despeses polítiques malmeteren les finances familiars.

Es casà successivament amb Beatriu de Montcada, hereva de la baronia d’Anglesola, Blanca de Cruïlles i Esclarmunda de Fenollet.

Rocabertí i d’Urgell, Dalmau VII de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, 1324)

Vescomte de Rocabertí (1309-24). Fill i successor del vescomte Jofre IV de Rocabertí i Desfar.

Juntament amb el seu besoncle Guerau de Navata i 30 cavallers propis participà en l’expedició de conquesta de Sardenya que el 1323 dirigí l’infant Alfons, futur Alfons III.

Per ordre de l’infant s’avançà al gros dels expedicionaris amb 200 cavalls armats i 2.000 homes de peu per tal d’ajudar el jutge Hug II d’Arborea, aliat dels catalans, que lluitava a l’illa contra els pisans. Tots plegats prengueren la plaça de Quart i assetjaren el castell de Càller.

Dalmau VII, que degué participar a la batalla de Lucocisterna, morí poc després.

Estigué casat en segones noces amb Beatriu de Serrallonga, que aportà al patrimoni dels Rocabertí la baronia muntanyenca de Cabrenys. Dels seus fills, Jofre V de Rocabertí i de Serrallonga heretà el vescomtat i Guillem Galceran la baronia de Cabrenys.