Arxiu d'etiquetes: nobles

Rocabertí-Pau-Bellera -varis/es-

1 Resposta

Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors  (Catalunya, s XVI – 1637)  Baró de Pau. Nét de Francesc de Rocabertí i de Bellera.

Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors  (Catalunya, segle XVII – vers 1649)  Baró de Pau, senyor d’Avinyonet, de les Abelles, Espolla, Vilanova de l’Aguda i Cervera de la Marenda. Fill i hereu de Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Publicà un Epítome histórico compendiosísimo, en diez romances (1625) i una Genealogía de la casa de Rocabertí… (1628).

Maria de Rocabertí-Pau-Bellera i Descatllar  (Catalunya, segle XVIII – 1757)  Senyora d’Avinyonet. Néta de Dídac de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors. Fou la darrera representant de la línia dels barons de Pau. Aportà el patrimoni als seus descendents, els Cruïlles-Sitjar.

Rocabertí i Ferrandis d’Híxar, Dalmau VIII de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1454)

Vescomte de Rocabertí (1403-54). Fill i successor del vescomte Jofre VI de Rocabertí i de Fenollet. En heretar el vescomtat era menor d’edat, motiu pel qual estigué un temps sota la tutela de la seva àvia Esclarmunda de Fenollet.

Assistí a la Cort de Barcelona del 1413 i fou conseller del rei Ferran I.

En canvi de la renúncia als seus drets sobre el comtat d’Empúries, provinents del matrimoni de la seva tia Joana de Rocabertí amb el comte Pere II d’Empúries, Alfons IV li donà (1416) la baronia de Verges amb Tallada i Bellcaire, la vila rossellonesa de Vinçà i el castell de Requesens.

Malgrat representar a les corts la facció nobiliària contrària a l’autoritarisme i a les despeses de la nova dinastia reial (corts de Barcelona del 1416 i corts de Tortosa del 1421), no regatejà el seu concurs militar a les expedicions organitzades per Alfons IV, com la campanya del 1420 a Còrsega i la del 1432 a Sicília, on es destacà en l’atac a l’illa de Gerba.

Es passà la vida pledejant pel vescomtat de Narbona i per unes senyories de Sardenya a les quals creia tenir dret com a hereu del seu parent el vescomte Guillem II de Narbona (mort el 1424), però una sentència judicial del 1447 donà la raó als seus rivals, els comtes sards d’Arduisio.

La seva oposició a les pretensions financeres i a la política de la monarquia culminà en la cort de 1447-49 quan la reina Maria, lloctinent del Magnànim, l’empresonà juntament amb els vescomtes d’Illa-Canet i Rueda i amb el baró Crisògon Andreu de Centelles, si bé fou alliberat aviat. Les seves despeses polítiques malmeteren les finances familiars.

Es casà successivament amb Beatriu de Montcada, hereva de la baronia d’Anglesola, Blanca de Cruïlles i Esclarmunda de Fenollet.

Rocabertí i d’Urgell, Dalmau VII de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, 1324)

Vescomte de Rocabertí (1309-24). Fill i successor del vescomte Jofre IV de Rocabertí i Desfar.

Juntament amb el seu besoncle Guerau de Navata i 30 cavallers propis participà en l’expedició de conquesta de Sardenya que el 1323 dirigí l’infant Alfons, futur Alfons III.

Per ordre de l’infant s’avançà al gros dels expedicionaris amb 200 cavalls armats i 2.000 homes de peu per tal d’ajudar el jutge Hug II d’Arborea, aliat dels catalans, que lluitava a l’illa contra els pisans. Tots plegats prengueren la plaça de Quart i assetjaren el castell de Càller.

Dalmau VII, que degué participar a la batalla de Lucocisterna, morí poc després.

Estigué casat en segones noces amb Beatriu de Serrallonga, que aportà al patrimoni dels Rocabertí la baronia muntanyenca de Cabrenys. Dels seus fills, Jofre V de Rocabertí i de Serrallonga heretà el vescomtat i Guillem Galceran la baronia de Cabrenys.

Rocabertí i Desfar, Jofre IV de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1309)

Vescomte de Rocabertí (1304-09). Fill i successor del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Guillem.

Tingué desavinences amb el seu veí el comte Ponç V d’Empúries i el seu cunyat Ermengol X d’Urgell. Fidel vassall d’Alfons II i de Jaume II, participà en l’expedició de conquesta de Menorca (1287), en la campanya de Múrcia (1296) i en la lluita contra Frederic II de Sicília (1297).

Fou un dels ostatges que Alfons II lliurà al prior de Sant Gèli (1291) per garantir l’entrada al país de Carles II de Nàpols i Jaume II de Mallorca que havien d’assistir a les vistes de la Jonquera i Panissars.

Allotjà, al seu palau de Peralada, Blanca de Nàpols, que anava a desposar-se amb Jaume II a l’església propera de Vilabertran (1295).

El seu fill i successor fou Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Rocabertí i Desfar, Guerau de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Esglésies, Sardenya, 1323)

Baró de Vilademuls i de Navata. Fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau i d’Ermessenda de Navata, i germà de Guillem i de Jofre IV.

Fidel servidor del casal de Barcelona, Jaume II se serví dels seus bons oficis per a posar pau entre Frederic II de Sicília i els Anjou i anà d’ambaixador a la cort d’Avinyó a sol·licitar la mediació del pontífex en el litigi entre Felip V de França i Sanç I de Mallorca sobre Montpeller.

Després d’unes topades amb el comte Ponç VI d’Empúries (1320), es féu acompanyar del seu nebot, el vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell, a l’expedició del 1323 a Sardenya, on tingué una participació destacada: per manament de l’infant Alfons s’avançà al gros de l’expedició i, unides les seves forces a les del jutge Hug II d’Arborea, ambdós prengueren Quart i iniciaren el setge de Càller. Morí assetjant la vila d’Esglésies.

Devia posseir per herència del seu pare el castell de Llagostera, car a la seva mort Jaume II trobà una excusa per a confiscar-lo.

Estigué casat amb Saura de Cervelló, de la qual no tingué descendència, per la qual cosa les baronies de Vilademuls i Navata passaren al seu nebot.

Rocabertí i d’Erill, Pere de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1415 – vers 1493)

Baró de Sant Morí i de Maella. Fill segon de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, baró de Cabrenys, i germà de Bernat Hug i de Dalmau.

A la mort del seu pare (1428), fou protegit pel rei Alfons IV, que li atorgà la baronia de Sant Mori, a l’Empordà. Assistí a les corts del 1450, de 1452-53 i de 1454-58.

Com gairebé tots els magnats catalans, participà en el moviment de protesta per l’empresonament del príncep Carles de Viana i formà part de l’ambaixada extraordinària tramesa per aconseguir-ne la llibertat (gener 1461).

A la fi del 1461, però, fou proposat pel consell reial de Catalunya i pel consell del príncep Ferran de Girona i, en esclatar la guerra civil, la influència del seu germà Bernat Hug el portà a la causa de Joan II, de la qual es convertí en cabdill dur, expeditiu i incorruptible. Secundà el capità Lluís Despuig, mestre de Montesa, en la defensa de la Força Vella de Girona durant el setge del 1462 i, alçat el setge, fou nomenat capità de Girona i la seva vegueria.

Durant els sis anys que fou el lloctinent de Joan II en el nord-est del país hagué de defensar reiteradament Girona (contra el baró de Cruïlles el 1462 i el 1463, contra els Mendoza, castellans, el 1463, i contra el duc de Lorena el 1467), lluitar en unió dels remences de Verntallat contra les hosts del conestable de Portugal el 1464 i el 1465, ocupar Besalú, Anglès i Amer el 1465 i fer cara a l’ofensiva de Joan de Lorena a l’Empordà el 1467.

Per manca de mitjans amb què mantenir l’exèrcit hagué d’encunyar moneda local (els rocabertins), imposar talles, fer requises i espoliar esglésies i monestirs (presa i saqueig de Ripoll, el 1464), cosa que li suposà l’enemistat dels cercles eclesiàstics i especialment del bisbe Margarit.

Acusat injustament pels gironins de treballar per al seu profit personal, Joan II es veié obligat a traslladar-lo al front de l’Ebre, al costat del seu germà, el castellà d’Amposta (1467), però la seva substitució portà aparellat l’enfonsament del front del nord i la capitulació de Girona (1469).

Amb el títol de capità de Besalú -després es titulà capità de la Muntanya i de l’Emporda i lloctinent de capità general d’Empordà-, fou novament reenviat al nord per mirar de restablir-hi la situació de la Muntanya, reialista encara (1469). Es baté a la Garrotxa i ocupà poblacions del Gironès i de l’Empordà.

Quan les condicions de capitulació de Peralada (1471) el privaren d’apropiar-se les terres i les honors del seu cosí, el vescomte Jofre VII de Rocabertí i de Montcada, que li havien estat nominalment atorgades per Joan II el 1463, el rei el compensà donant-li la baronia de Maella, al Matarranya.

En acabar la guerra civil fou nomenat governador general de Rosselló (1472) i, com a tal, dirigí la lluita per expulsar-ne els francesos, si bé el 1473 a Perpinyà hagué de pactar amb el francès Jean de Lude un tractat que establia un règim de condomini sobre aquesta regió. Quan en l’ofensiva de 1474-75 els francesos ocuparen Perpinyà, cessà en el càrrec i es dedicà a refer el patrimoni familiar malmès per la contesa de 1462-72.

Fou casat amb Caterina d’Hortafà i fou pare d’Isabel de Rocabertí, que el 1478 prometé amb Felip Dalmau de Rocabertí i de Castre-Pinós, hereu del vescomte Jofre VII, cosí seu i rival en els camps de batalla de la passada guerra civil.

La seva néta fou Caterina de Rocabertí i d’Hostalric  (Catalunya, segle XV – 1545)  Baronessa de Sant Morí. Fou la darrera membre de la branca dels barons de Sant Mori. Aportà l’herència als seus descendents els Cardona, cognomenats Cardona-Rocabertí.

Rocabertí i d’Erill, Dalmau de

6 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1479)

Baró de Cabrenys i majordom reial d’Alfons IV el Magnànim. Fill de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida i germà de Bernat Hug i de Pere.

La seva senyoria sobre la vall i castell d’Hòstoles passà a la corona (1471) i reivindicà, sense resultat, com el seu pare, drets sobre Narbona intitulant-se’n vescomte, i sobre Arborea fins el 1447.

El seu besnét fou Francesc de Rocabertí i de Gualbes (Catalunya, segle XVI – 1589)  Baró de Cabrenys. Amb ell s’extingí la línia dels barons de Cabrenys, ja que féu hereva -per manca de fills i nebots- la seva muller Elionor de Peguera.

Rocabertí i de Serrallonga, Jofre V de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1342)

Vescomte de Rocabertí (1324-42). Fill i successor del vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Com a cap dels Rocabertí el 1324 hagué de resoldre un problema jurisdiccional amb el rei Sanç I de Mallorca: la baronia familiar de Cabrenys al Vallespir era inclosa dins el regne de Mallorca i per ella els Rocabertí devien vassallatge al rei mallorquí.

Junt amb el comte Hug I de Pallars, els vescomtes Ramon Folc (VII) de Cardona i Bernat (I) de Cabrera, i Guillem de Montcada, fou encarregat per Jaume II de dictaminar sobre la successió de l’esmentat Sanç I de Mallorca (1324).

Era aleshores un dels caps de la noblesa catalana i com a tal actuà de mitjancer en la pugna del 1327 entre el comte de Pallars i el vescomte de Cardona. Assistí l’any següent a la coronació d’Alfons III a Saragossa i, en el marc de la croada contra Granada, organitzada per aquest sobirà i no reeixida, lluità contra els sarraïns del regne granadí el 1331.

Estigué casat amb Elisenda de Montcada, neboda de la reina homònima.

Foren germans seus:

Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, 1320 – 1385)  Fou l’iniciador de la línia dels barons de Cabrenys. Heretà el patrimoni dels Serrallonga i es casà amb Maria d’Arborea, filla d’Hug II jutge d’Arbòrea. Fou avi de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida.

Timbor de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, s XIV)  El seu pare la casà amb el jutge Marià IV d’Arbòrea.

Rocabertí i de Sarriera, Francesc Dalmau I de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – 1592)

Vescomte de Rocabertí (1567-92). Heretà el títol del seu pare Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí.

El 1570 defensà el Rosselló del perill francès. Fou dels aristòcrates catalans que més destacaren en l’oposició al nou impost dit de l’excusado.

El 1578 fundà el convent de Predicadors de Peralada, a l’edifici que abans acollia una comunitat d’agustins, en agraïment per haver-se salvat de negada al Ter, prop de Torroella de Montgrí. Cedia a l’orde l’antiga església del Roser.

Al seu temps eren enllestides les obres del castell-palau de Peralada, on, tanmateix, els seus successors ja no viurien habitualment.

A la seva mort fou succeït pel fill Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, vescomte de Rocabertí i primer comte de Peralada, nat de la seva tercera muller, Pràxedes de Pacs.

Rocabertí i de Safortesa -germans-

1 Resposta

Elisenda I, Francesc Dalmau II i Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa eren fills de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, i germans de Joan Tomàs, de Pràxedis i de Ramon Dalmau I.

Elisenda I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1672)  Comtessa de Perelada. Es casà amb Ramon de Rocafull-Puixmarín.

Francesc Dalmau II de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVI – 1644)  Vescomte de Rocabertí (1634-40). Es féu dominicà el 1640 i adoptà el nom de fra Tomàs.

Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1671)  Vescomte de Rocabertí (1663-71), a la mort del seu germà Ramon Dalmau I. Cavaller de Sant Jaume.