(Monòver, Vinalopó Mitjà, 8 juny 1873 – Madrid, 2 març 1967)

“Azorín“  Escriptor. De pare murcià i de mare valenciana, fou bilingüe ja des de petit; sempre tingué -ho ha escrit- consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans. Estudià dret a València, on s’inicià en les lletres, col·laborà en periòdics republicans i escriví opuscles sobre temes literaris i socials: La crítica literaria en España (1893), Anarquistas literarios (1895).

El 1896 s’establí a Madrid, prengué part en la bohèmia literària, es relacionà amb certs sectors anarquistes i col·laborà en diversos diaris i revistes literàries de l’època. La seva novel·la La voluntad (1902) marca la seva maduresa literària i l’aparició del personatge d’Azorín, amb el qual s’identificà des d’aleshores. Amb les dues novel·les següents, Antonio Azorín (1903) i Las confesiones de un pequeño filósofo (1904), constitueixen, amb l’anterior, una lliure trilogia.

Altres obres seves són: Los pueblos (1905), La ruta de Don Quijote (1905), España (1909), Castilla (1912), Clásicos y modernos (1913), Al margen de los clásicos (1915), Don Juan (1922), Doña Inés (1925), Félix Vargas (1928), Superrealismo (1929), Pueblo (1930), El escritor (1941), María Fontán (1943), Salvadora de Olbena (1944), La isla sin aurora (1944).

La seva obra té un caire contemplatiu, preocupat per les coses quotidianes i aparentment insignificants, on recerca el seu tema principal: el temps, alhora repetit i mutable.

Era germà seu Amanci Martínez i Ruiz  (Monòver, Vinalopó Mitjà, segle XIX – País Valencià, segle XX)  Escriptor. És autor del llibre de proses dialectals Canyís i canyissaes.