(Barcelona, 5 maig 1918 – 1 novembre 1999)
Metge i psicòleg. Ha estat l’introductor de la foniatria a l’estat espanyol.
Presidí l’Associació Internacional de Logopèdia i Foniatria (assessora de la UNESCO, de l’OMS i de la UNICEF).
És autor del tractat Audiofoniatría y logopedia en dos volums (1968-87), entre els quals un sobre el cant i la dicció (amb Montserrat Caballé i Enric Guitart) i un lèxic de comunicologia amb mots del francès, l’anglès, l’alemany i el català (1977).
(Cassà de la Selva, Gironès, 1897 – Girona, 1977)
Metge i polític. Estudià la carrera de medicina a Barcelona, on l’exercí i col·laborà amb diversos serveis de la Mancomunitat.
S’establí a Girona, on dugué una gran tasca professional, sobretot en el camp de la pediatria i millorà els serveis assistencials comarcals.
Fou elegit regidor per l’Esquerra Republicana (1931) i promogué el periòdic “Acció Ciutadana”. Durant la guerra civil salvà de la mort moltes persones i s’enfrontà amb els comitès de control.
S’exilià a Xile el 1939; en tornà i s’establí a Girona (1948), exercí la medicina i col·laborà en tasques de recatalanització.
S’especialitzà en els setges de la ciutat i en publicà alguns treballs.
(Sallent, Bages, segle XVIII)
Metge. Exercí la professió a Vic.
El 1767 fou admès com a membre de la Conferència Fisicomatemàtica de Barcelona.
Publicà diverses obres, com Discurso sobre el saludable y seguro método de hacer levantar a los enfermos de la cama (1783) i Sobre la utilidad de la música para los enfermos (1785).
(Girona, 1 febrer 1854 – 6 maig 1931)
Metge i publicista.
Presidí el Col·legi de Metges de la província de Girona, que cooperà a fundar.
Deixà una biblioteca particular d’obres professionals remarcables.
(Tiana, Maresme, 18 abril 1914 – Barcelona, 3 maig 1994)
Metge psiquiatre. President de la Cambra Universitària de la FNEC (1935-36), fou director de l’Institut psiquiàtric de dones de Sant Boi de Llobregat i de la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet.
Director de les revistes “Informaciones psiquiátricas” i “Rapports de Psicología y Psiquiatría”, fou professor de psiquiatria a la Universitat de Barcelona (1980), i director de la càtedra de gerontologia.
És autor d’una monografia sobre Paul Claudel, de Recordatori de Chesterton (1974), L’obra psiquiàtrica catalana impresa a l’entresegle. 1875-1936 (1980) i la Resposta de Papini (1984).
Fou president de la Societat Catalana d’Història de la Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1986).
(Manlleu, Osona, 6 març 1783 – Vilassar de Dalt, Maresme, 17 maig 1854)
Metge. Estudià a Montpeller, on donà a conèixer, en una comunicació, el mètode de Gimbernat per a operar l’hèrnia crural.
Dirigí l’hospital de Bítem (Tortosa) durant la guerra del Francès. Posteriorment s’establí a Manlleu.
El 1834 llegí una Memoria sobre el hermafrodismo al Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Publicà diverses obres científiques.
(Arbúcies, Selva, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Metge.
Es llicencià el 1797 i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Anà a Tarragona com a cirurgià de l’hospital. Hi presencià l’assalt dels francesos (1811), fet sobre el qual publicà una relació que titulà Barbarie francesa.
(Lleida, 1900 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1971)
Metge i polític.
Membre del consell directiu d’Estat Català, amb Francesc Macià. Intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
S’exilià el 1939 i fou molt actiu dins la comunitat catalana de Mèxic: hi fundà la “Borsa del Metge Català”.
Fou directiu del Consell Nacional de Catalunya, del Consell Nacional Català i de la Confederació d’Organitzacions Catalanes d’Amèrica.
(Catalunya, vers 1700 – Barcelona, 1766)
Metge cirurgià. Fou catedràtic del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i cirurgià major de l’Hospital de la Santa Creu.
Fou un dels setze fundadors de la Conferència Físico-Matemàtica de Barcelona (1764), precursora de l’Acadèmia de Ciències i Arts.
(Vic, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Metge i epidemiòleg.
És autor d’una polèmica obra sobre una epidèmia ocorreguda a Vic: Tractatus de febre maligna Vicensi famosa, ad alios etiam affectus accomodatus (Barcelona, 1698); dos anys més tard en publicà un opuscle-apèndix.
L’obra fou impugnada per un altre metge vigatà, Ignasi Moreta.
Dades dels Països Catalans 