Arxiu d'etiquetes: l’Escala

Massanet i Juli, Joan

3 Respostes

(l’Armentera, Alt Empordà, 24 maig 1899 – l’Escala, Alt Empordà, 23 desembre 1969)

Pintor. La seva obra, d’una gran imaginació, s’inclou dintre el surrealisme, tot i que a partir del 1960 fou influïda per l’informalisme.

Entre les seves activitats destaquen la participació en l’Exposició d’Artistes Independents de la galeria Dalmau de Barcelona (1936) i en la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona. Pertanyé al Grup Logicofobista i fundà el grup gironí Indika (1952). Fou farmacèutic i alcalde de l’Escala.

Escala, l’ (Alt Empordà)

27 Respostes

Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 16,31 km², 14 m alt, 10.400 hab (2016)

0alt_emporda

Situat al litoral, en un terreny al·luvial, al sud del golf de Roses, al nord del massís del Montgrí.

Agricultura de secà i també de regadiu, s’hi conreen gra, hortalisses, arbres fruiters i farratges. Però el principal focus de l’economia ha estat durant anys la pesca, de gran tradició, que produeix les famoses anxoves de l’Escala. S’hi ha desenvolupat el turisme (especialment a la cala de Riells), amb un nou impuls a la població, amb un augment demogràfic constant al llarg del segle XX. Àrea comercial de Girona.

La vila és situada entre les cales de les Muscleres i Riells, al voltant del petit port, que revela el seu origen pescador; se’n destaquen l’església parroquial de Sant Pere, construïda en 1701-61; el Pòsit Vell, del segle XVII, i el cementiri vell.

El terme comprèn les restes de l’antiga ciutat d’Empúries, els pobles de Sant Martí d’Empúries (antic cap municipal) i Cinclaus, els veïnats de les Corts d’Empúries i els Recs, i els antics monestirs de Vilanera i Gràcia.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Club Naútic – Ràdio l’Escala

Empúries -Alt Empordà-

46 Respostes

(l’Escala, Alt Empordà)

Antiga ciutat. La Palaiapolis grega hi va ésser fundada pels foceus (segle VI aC) sobre l’antic illot de Sant Martí. Posteriorment, la van establir en terra ferma a l’anomenada Neàpolis, que fou emmurallada per separar-la de les poblacions indigets.

Després d’haver estat enclavament militar romà, l’any 45 aC, Cèsar hi va establir una colònia de veterans, on van conviure ibers, grecs i romans. Devastada per les invasions germàniques del segle III dC, en va quedar només una petita comunitat cristiana. El primer nucli que s’hi establí, ibèric, era l’anomenada Indiké.

Empúries és l’única de les colònies gregues de l’Occident llunyà que ha pogut ésser totalment excavada, i per això s’hi reconeix tot el nucli urbà: muralles, carrers, places, temples, etc. Entre la multitud de restes, especialment de ceràmica, es destaca una escultura d’Asclepi o Esculapi. La part visible de la ciutat grega pertany a l’època hel·lenística i romano-republicana.

Les excavacions, iniciades el 1907 per J. Puig i Cadafalch, han permès posar al descobert una bona part de la ciutat grega i romana. La major part de restes trobades es conserven al Museu Arqueològic de Barcelona.

Enllaços web: Empúries al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Albert i Paradís, Caterina

34 Respostes

(l’Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 – 27 gener 1966)

“Víctor Català”  Escriptora. Filla d’una família benestant, visqué gairebé sempre reclosa a la seva població, dedicada a la lectura, la pintura i sobretot a escriure. Autodidacta, es mantingué fidel al naturalisme i en menor mesura al modernisme.

Tant els poemes (El cant dels mesos, 1901; El llibre blanc, 1905) com les obres dramàtiques (La infanticida, Quatre monòlegs, 1902, i Teatre inèdit, 1967) tenen un interès més aviat escàs.

Destacà, però, en la narració, sobretot en la novel·la Solitud (1905), traduïda a diversos idiomes i que li donà la fama, i altres obres, algunes considerades menors, com Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Un film (1919), La mare balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949), Jubileu (1951).

En aquestes obres l’escriptora presenta un món aspre i cru en el qual els seus personatges, generalment amb alguna tara física o moral, estan condemnats a la més negra fatalitat, però on de tant en tant traspua un cert lirisme.