(Catalunya, segle XV)
Funcionari reial. Fou secretari de Joan de Navarra, el futur Joan II.
El 1445, amb el cortesà i escriptor Pere de Torroella, fou enviat a Nàpols per informar de la situació de Castella al rei Alfons IV el Magnànim.
Restà també al servei d’aquest. El 1453 en seria ambaixador a la cort papal de Roma.
(Catalunya, vers 1435 – Barcelona, 1509)
Alt funcionari reial. Fill del governador Galceran de Requesens i de Santacoloma, de qui havia heretat la baronia de Molins de Rei.
Fou fidel partidari del rei durant la guerra contra Joan II i declarat enemic de la terra per la generalitat (1462). El 1468 era conseller del príncep de Girona Ferran.
Entrà el 1472 a Barcelona després de la capitulació de la ciutat i el rei el nomenà governador general de Catalunya, càrrec que exercí fins que morí i en moments difícils com la segona guerra remença. Vivia a l’antic palau menor de Barcelona, on el 1479 posà la capella ardent de Joan II.
La seva fidelitat fou recompensada: el 1472 fou nomenat capità de Castellvell de Rosanes i dos anys més tard el rei li concedia la baronia de Castellvell malgrat la promesa que seria alienada de la corona i de la contínua oposició dels seus habitants. El 1505, per mort del seu germà Galceran esdevingué segon comte de Palamós.
S’havia casat amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles (1456) i amb Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (1501), de qui tingué Estefania, que l’heretà en les possessions, i Jeroni, bisbe de Tortosa.
Hom l’ha identificat, sense gaire seguretat, amb el poeta mossèn Lluís de Requesens.
(Barcelona, 25 agost 1528 – Brussel·les, Bèlgica, 5 març 1576)
Alt funcionari reial. Segon fill del comanador major de Sant Jaume a Castella, Juan de Zúñiga y Avellaneda, i d’Estefania de Requesens i Roís de Liori, el cognom de la qual anteposà al del pare per raó d’herència.
Patge del príncep hereu Felip, a la cort de Castella, deixeble de Cristòfor Calvet d’Estrella, acompanyà el príncep en el seu casament amb Maria de Portugal (1545).
El 1546, a la mort del seu pare, l’emperador Carles V el nomenà comanador major de Castella a l’orde de Sant Jaume. Després d’una estada a Flandes, a la cort, retornà a Barcelona (1549); dos anys després hostatjà al palau menor el príncep Felip.
El 1552 es casà amb la filla del mestre racional Francesc Gralla i Desplà i de Guiomar d’Hostalric.
Membre de l’orde de Sant Jaume des del 1535, anà a Brussel·les i a Valladolid per qüestions de l’orde, i a València per fer-se càrrec de l’herència de la duquessa de Calàbria Mencía de Mendoza.
El 1561 fou nomenat ambaixador a Roma, prop de Pius IV, i intervingué en el procés del bisbe Carranza i el 1564 influí en l’elecció del nou papa Pius V.
Nomenat el 1568 conseller de Joan d’Àustria, fou substituït en l’ambaixada pel seu germà Joan de Zúñiga i de Requesens, i participà en la campanya contra els moriscs de Granada (1569) i a la batalla de Lepant (1571).
Els anys 1571-73 fou governador de Milà, on s’enfrontà en lluites jurisdiccionals amb l’arquebisbe Carlo Borromeo. El 1573 fou nomenat governador dels Països Baixos, en substitució del duc d’Alba, on adoptà una política moderada: amnistia general (1574), supressió del tribunal dels Tumults i abolició dels imposts sobre vendes.
Militarment fou derrotat a Leiden i a Middelburg, però victoriós a Mook (1574); hagué de pactar amb les tropes espanyoles amotinades a Anvers. No aconseguí de convocar uns estats generals i de pacificar el país.
Mort a Brussel·les, el seu cos fou traslladat a Barcelona i enterrat a la capella de Palau (1577).
La seva correspondència política fou publicada el 1892.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, vers 1400 – València, 1465)
Alt funcionari reial. Fill de Lluís de Requesens i de Relat i germà de Lluís i de Bernat.
Fou el veritable cap a partir del qual aquesta família col·laborà estretament en les empreses exteriors de la monarquia i, alhora, assolí una gran fortuna, gràcies a l’exercici de la política, les armes, la banca, el comerç i el cors.
Alfons IV el Magnànim el féu uixer seu i li donà la baronia de Molins de Rei, que li permeté de reunir un extens patrimoni territorial al Baix Llobregat (1430).
La seva carrera política començà el 1435 quan, essent cavaller, fou nomenat batlle general de Catalunya, però també llavors s’inicià una sèrie llarga de greus conflictes amb l’oligarquia ciutadana del Consell de Cent, que aquell mateix any el portaren a l’empresonament.
Les seves contínues intromissions en la jurisdicció de la ciutat i la violació dels privilegis del poderós patriciat, representat pel partit de la Biga, feren especialment odiós aquest home de confiança d’Alfons IV i defensor dels interessos del partit popular (la Busca). Des del 1444 al 1450 els consellers obtingueren del mateix rei el privilegi pel qual la presència de Requesens a Barcelona, com a governador (1442-65), depengués de la voluntat d’aquells enemics seus.
Altres motius de fricció amb el govern municipal dels ciutadans honrats foren la disputa sobre Molins de Rei i Santa Creu d’Olorda (1430), i el suport decidit a la Busca i a la formació d’un sindicat remença (1449). Aquell mateix any implantà la insaculació a Menorca.
Des del seu nomenament com a lloctinent reial en substitució de la reina Maria (1453), Requesens, d’acord amb el monarca, resident a Nàpols, lliurà el poder municipal als moderats de la Busca i així, des del 30 de novembre de 1453, un cop suspeses les eleccions a consellers, Requesens fou l’àrbitre del govern municipal i governà d’acord amb el sindicat dels tres estaments.
Ell nomenà els regidors buscaris addictes a la seva política, però també dugué a terme les mesures reclamades pel poble: la devaluació del croat (1453) i la reforma del Consell de Cent (1455), disposicions dictades per decret reial. El 1454 esdevingué també governador de Mallorca.
Durant la crisi entre el rei Joan II i el príncep Carles de Viana, fugí a les seves possessions de Molins de Rei. Detingut el 1461 i empresonat a Barcelona, la reina Joana Enríquez el destituí a causa de les pressions de què fou objecte; se n’anà fora del Principat, però retornà (1462) amb les forces de Joan II. Un cop ocupada la ciutat de Lleida, en fou nomenat capità (1464).
S’havia casat amb Isabel Joan de Soler i en tingué una nombrosa fillada, entre els quals cal destacar Castellana i Lluís de Requesens i Joan de Soler.
(Catalunya, vers 1395 – 1469)
Alt funcionari reial. Senyor de les baronies d’Altafulla, l’Arboç i Castellet, senyor de la Nou i Agosta. Fill de Lluís de Requesens i de Relat.
Fou propietari de la nau La Falomenegua. El 1437 anà a Orient i el 1439 era cambrer del rei a Gaeta i defensà el Castell Nou de Nàpols.
El 1442 fou qualificat de malfactor pel patriciat barceloní juntament amb el seu germà Galceran per haver-se negat a ajudar a perseguir unes galeres armades per Jaume de Vilaragut (cunyat de Galceran) que reclutaven violentament mariners al Baix Ebre.
El 1458 fou agraciat amb el privilegi de noble i féu d’enllaç entre el nou rei Ferran I de Nàpols i el príncep de Viana que era a Sicília; aquest l’envià prop de Joan II per obtenir una reconciliació; retornà amb ell de Sicília i li prestà 18.000 florins.
Durant la guerra contra Joan II, fou fidel al rei.
El 1463, com a virrei a Sicília, aconseguí dels sicilians el reconeixement del príncep de Girona, Ferran, com a primogènit.
Un altre germà seu fou Lluís de Requesens i de Santacoloma (Catalunya, s XV) Donzell i cambrer d’Alfons IV. Iniciador de la línia dels Requesens de Lleida. No fóra arriscat d’identificar-lo amb el poeta homònim.
(Barcelona, 18 març 1786 – Madrid, 13 març 1865)
Cavaller de Toisó d’Or, majordom major de la reina Isabel II i senador. Fill i successor de Joan (II) de Queralt i de Pinós i de María Luisa de Silva y González de Castejón, dels quals heretà tots els títols.
Es casà amb una important hereva andalusa, Pilar Bucarelli i Bubarelli, marquesa de Vallehermoso (gran d’Espanya), de Taracena, Cañete i Valdecarzana, comtessa de Gerena, Villamor, Fuenclara i Las Amayuelas i vescomtessa d’Ursua.
(Barcelona, 14 febrer 1912 – Caracas, Veneçuela, 10 octubre 1988)
Espia, al servei de la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.
Fou conegut per Garbo pels serveis secrets britànics i per Arabel pels serveis nazis, per als quals fingí de treballar.
La seva missió més notable fou la de presentar el desembarcament de Normandia com a operació de distracció estratègica, per tal de desorientar les forces nazis.
Fou condecorat amb la Medal of British Empire.
Enllaç: Més informació
(Vila Viçosa, Portugal, 1465 – Barcelona, 15 gener 1539)
Eclesiàstic i alt funcionari reial. Vinculat a la casa reial catalano-aragonesa pel casament de la seva germana Guiomar de Portugal amb l’infant Fortuna, Enric d’Aragó.
Fou abat comendatari de Ripoll (1490-1504). Lloctinent general de Catalunya (1525-39), hagué de fer cara a les guerres amb França fins el 1529 i als atacs de Barba-rossa. Les estades de la cort a Barcelona l’obligaren a jurar el càrrec renovadament.
Fou present a la sortida de l’expedició victoriosa a Tunis (1535) i a les corts generals de Montsó del 1528, el 1533 i el 1537.
(Barcelona, segle XIV – 1406)
Alt funcionari reial.
El 1385 era lloctinent de protonotari de Pere III de Catalunya-Aragó, i a la mort d’aquest passà al servei del duc de Montblanc, el futur rei Martí. El 1392 acompanyà aquest a Sicília quan hi anà a prendre possessió del regne, amb el seu fill Martí.
El 1395, a la mort de Joan I, tornà a Barcelona; actuà de notari a les corts del 1396, i de notari i secretari reial del rei Martí en el procés del Consell de Joan I. Protonotari de la reina Maria de Luna. Des del 1397 acompanyà sempre el rei a Barcelona i en els seus desplaçaments. El 1401 succeí com a protonotari Bartomeu Sirvent.
El seu estil prosseguí fidel al cursus tradicional amb citacions de profetes de l’Antic Testament més que no autors clàssics. Dins els corrents de reforma de la prosa cancelleresca intentà de renovar tanmateix la seva prosa recarregant l’èmfasi amb acumulació de paraules i emprant sovint un cert to de filòsof moral lluny de l’estil ciceronià i de l’humanisme escèptic i irònic del seu contemporani Bernat Metge.
(Maó, Menorca, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Espia.
Durant el trienni liberal dirigí el llatzeret de Maó i col·laborà en el diari liberal “Tertulia Patriótica Mahonesa”. Tot i això, anà al Principat amb cartes de recomanació com a reialista i la Regència d’Urgell li confià diverses missions, algunes a França.
Capturat pels liberals (octubre 1822), es digué espia liberal i féu delacions tan importants que el govern constitucional el premià en lloc de punir-lo, puix que permeteren de conèixer les vinculacions d’eclesiàstics de Maó, Barcelona i Vic (fins i tot el bisbe mateix de Vic, R. Strauch) amb la Regència d’Urgell.
Mai no ha estat aclarit si era veritablement liberal o no.
