(Sobremunt, Osona)
Ermita (952 m alt), enlairada als relleus que separen el Lluçanès de la plana de Vic.
Fou bastida el 1407, sota l’advocació de Santa Llúcia i Santa Quitèria, i refeta el 1720. És molt popular a la comarca.
Ha estat anomenada erròniament Santa Llúcia de Quer.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)
Antic poble i parròquia, situat a l’extrem oriental del terme, a la vall de Bianya, a la capçalera de la riera de Santa Llúcia de Puigmal, que neix a ponent del coll de Sentigosa i aflueix, per l’esquerra, juntament amb la riera del Ferró, a la de Sant Ponç d’Aulina.
Existia ja el 890 i passà després a ésser propietat del monestir de Sant Joan. El 1165 es reedificà i consagrà l’església, que encara es conserva. Des del segle XV fou sufragània de Sant Julià de Vallfogona, i actualment depèn de Sant Joan de les Abadesses.
(el Port de la Selva, Alt Empordà)
Santuari, situat als vessants nord-orientals de la serra de Sant Salvador de Verdera, prop del monestir de Sant Pere de Rodes.
Era una petita dependència del monestir, on residien un grup de comunitaris.
L’edifici és d’origen romànic.
(Girona, Gironès)
(o Santa Eulàlia de Costa) Antiga parròquia de la ciutat, que restà inclosa dins les muralles, al sector de Sant Pere de Galligants.
A causa de la devastació soferta durant la guerra del Francès fou abandonada. N’era sufragània l’església de Campdorà.
Per la veneració que hi rebé santa Llúcia, a la qual era dedicat un altar, fou anomenada també Santa Llúcia Sacosta.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic convent de canonges augustinians, fundat pel bisbe Guillem de Torroja el 1155 en una capella dedicada a santa Eulàlia pròxima a la ciutat.
El 1293 la comunitat es traslladà al convent augustinià dels anomenats frares del sac, situat dins la ciutat, a la plaça de Santa Anna (actual avinguda del Portal de l’Àngel), on a la fi del segle XIV, amb l’ajut de Joan I, edificaren una nova església i un claustre de bon estil gòtic. En depenia el priorat canonical de Sant Pere de Cubelles.
El 1423, a instàncies d’Alfons IV i amb l’aprovació papal, es refongueren amb la comunitat de Santa Anna de Barcelona, abans de l’orde del Sant Sepulcre, i passaren a residir al monestir de Santa Anna.
Aleshores es traslladà a Santa Eulàlia una comunitat de religioses dominicanes procedent del monestir de Prulla (Llenguadoc), que des del 1351 era prop del portal de Jonqueres, prop de la muralla de la ciutat. En passar a Santa Eulàlia prengueren el nom de convent de Montsió.
(Barcelona, Barcelonès)
Antiga capella, erigida vers el 1463 a Sarrià. Fou edificada sobre el lloc on segons la tradició havia nascut i s’havia criat santa Eulàlia de Barcelona.
Els consellers de Barcelona hi acudien en processó amb el clericat de la seu en les secades i altres flagells públics i en festes de la ciutat.
El 1578 el lloc fou donat al pare Ángel Alarcón de Tordesillas per fundar-hi el primer convent caputxí, juntament amb l’església, entre els anys 1633-37, i esdevingué el noviciat de l’orde de tot Catalunya.
Convent i església, enriquits amb una relíquia de santa Eulàlia el 1630, foren un centre de devoció dels barcelonins, que continuaren acudint-hi. Era molt popular la font de Santa Eulàlia, descoberta el 1637.
Al llarg del temps s’amplià amb nous altars (1784), un campanar i cor, i el seu voltant, ple de boscs, s’omplí de capelles i donà origen al desert de Sarrià, visitat per reis i personatges importants.
El convent de Santa Eulàlia de Sarrià fou destruït el 1835. El 1887 fou restablerta a la vora la vida conventual, sota l’advocació de santa Anna.
A l’indret del vell convent s’instal·là un estatge de beneficència, l’Institut del Desert de Sarrià per a Obrers Invàlids.
(Prats de Lluçanès, Osona)
Parròquia rural, al sud-est del terme.
Existia el 944 dins l’antic terme del castell d’Oristà. El 1074 es féu una segona església, i entre el 1790 i el 1792 l’actual.
Des del segle XV tingué com a filials les parròquies de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès i de Sant Andreu de Llanars, que s’independitzaren el 1787.
Vuit masos de la seva feligresia són del terme d’Oristà.
(Bellver de Cerdanya, Baixa Cerdanya)
Poble, a l’extrem occidental del terme.
La seva església, romànica, conserva un interessant campanar.
(Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà)
(o Santa Eugínia) Església, al nord del terme, al límit amb el de la Pobla de Lillet, a la capçalera del torrent de Soïlls, esmentada ja el segle XIV.
(les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental)
Masia i capella, de la parròquia de Llerona, situades al peu de l’antiga carretera de Barcelona a Puigcerdà. Els seus estadants es cognomenaven Santdigna el 1466.
La capella consta des del 1372. El mas i la capella es construïren sobre el solar d’una antiga vil·la romana, de la qual han aparegut murs i paviments.
L’actual capella es trobava ruïnosa el 1587 i fou reedificada el 1635.
Dades dels Països Catalans 