(Barcelona, 15 juliol 1837 – segle XIX)
Associació literària. Creada pel grup redactor d’“El Propagador de la Libertad” a partir d’una idea de Covert-Spriny i Pere Felip Monlau, probablement la mateixa persona.
La seva finalitat era la d’impulsar el progrés de l’art dramàtic a Barcelona. Conseqüentment a l’adscripció dels seus membres al romanticisme liberal, Alexandre Dumas en fou nomenat president honorari perpetu.
Sembla que l’actuació de la societat no fou gaire llarga.
(Catalunya, 24 octubre 1911 – 7 gener 1913)
(SADC) Entitat. Hi participà activament Ignasi Iglésias.
Celebrà dues temporades teatrals: al Teatre Eldorado (1911-12), per a la qual comptà amb una subvenció de 30.000 ptes. de l’ajuntament, i al Teatre Espanyol (1912-13).
Estrenà, entre altres obres, El gran Aleix, de Puig i Ferreter, L’estiuet de Sant Martí, d’Apel·les Mestres, Senyora àvia vol marit, de Pous i Pagès.
Malgrat el seu èxit econòmic, fou dissolt a causa de dissensions internes.
(Cervera, Segarra, segle XVI – 1560)
Dramaturg i eclesiàstic.
Amb Pere Pons, també eclesiàstic, escriví un Misteri de la Passió de Jesucrist, sota el patronatge dels membres de la parròquia de Santa Maria de Cervera.
Fou l’animador principal de les funcions teatrals religioses de l’època, i sotmeté un petit repertori a la censura de la inquisició.
(Barcelona, 25 desembre 1925 – Sitges, Garraf, 25 gener 2013)
Dramaturg. Iniciat en el Teatro Español Universitario.
Entre les seves obres destaquen El baúl de los disfraces (1963), Motor en marcha (1964), Culpables (1961), Cita de sábados (1967), La casa de las chivas (1968, vodevil de gran difusió), Los delfines (1969), La piel del limón (1976), algunes de les quals han estat adaptades al cinema.
És autor també de la novel·la Las rayas blancas (1985).
(Catalunya, segle XIV)
Peça dramàtica en versos apariats, referent a la mort i assumpció de la Mare de Déu.
Escrita i representada a les comarques tarragonines al segle XIV, fou publicada en bona part al final del segle XIX per Joan Pié.
Té força interès des del punt de vista escènic i musical, per les seves acotacions.
Fou representada de nou el 1963, al Tinell de Barcelona, sota la direcció de Josep Romeu i Figueras.
(Barcelona, inici segle XV)
Peça dramàtica del cicle nadalenc.
És l’escenificació de la llegenda romana de l’Aracaeli, segons la qual l’emperador Octavi hauria tingut una visió misteriosa de la Mare de Déu amb el Fill en braços, visió que li fou explicada per la Sibil·la Tiburtina.
En són conegudes diverses versions catalanes dels segles XV i XVI, fragmentàries o barrejades amb la processó dels profetes i l’adoració dels pastors.
(Caracas, Veneçuela, 13 maig 1966 – )
Dramaturg d’expressió catalana.
Es donà a conèixer amb Hurracà, finalista al premi Ignasi Iglesias 1995 i duta a escena el 2000 per R. Duran, que és una tragèdia rural fecundada per un cert to de realisme màgic.
Al festival de Sitges del 1996 estrenà A pas de gel en el desert i al del 2000 presentà Tractat de blanques.
(Barcelona, 16 gener 1924 – 26 novembre 2015)
Dramaturg. És llicencià en medicina a Barcelona el 1949, i amplià estudis a l’estranger.
Ha escrit diverses obres de teatre, com: Torna un home (premi Maragall 1955), No hay camino (premi Ciutat de Barcelona 1957), Antígona 67 (premi Josep Maria de Sagarra 1965), En Companys (1981), Somni de la mala Lluna (1991) i Anar i tornar de la tavernar Pilsen (1995), algunes de les quals han estat estrenades a Barcelona.
(Catalunya, segle XVI)
Obra dramàtica hagiogràfica anònima. Descoberta i publicada per Nolasc del Molar.
En un llenguatge força pur, descriu el martiri de la “gloriosa santa Àgata” seguint amb força fidelitat el relat de la seva passió llegendària, a través de la Legenda aurea o d’un text semblant.
Només se’n conserven quatre-cents vuitanta sis versos i no se sap com era resolt el final de l’obra.
Més que no pas la seva tècnica, essencialment medieval -ben remarcable-, i el seu valor literari, no gaire gran, interessa el tractament realista d’alguns dels seus personatges -sobretot una alcavota, Afrodísia, dotada de “lo saber de Celestina”, les seves filles, prostitutes, i un jove galant-, que diferencien aquest misteri dels altres de la mateixa època i dels de les anteriors i l’apropen en certa manera a l’esperit renaixentista.
(Catalunya, febrer 1904)
Drama d’Adrià Gual. Considerada per la crítica la millor obra de l’autor.
Estrenat per la companyia del Teatre Íntim, sota la direcció de Gual, al Teatre de les Arts de Barcelona.
En aquesta peça el dramaturg barceloní abandona el tractament simbolista d’anteriors creacions i s’endinsa en el drama rural, de fortes passions, a l’estil de Guimerà.
Dades dels Països Catalans 