Arxiu d'etiquetes: cavallers

Sacosta, Pere Ramon

5 Respostes

(Catalunya, segle XV – Roma, Itàlia, 21 febrer 1467)

Gran mestre de Rodes (1461-67). Vers el 1446 fou elegit castellà d’Amposta durant la crisi del concili de Basilea, en competència amb Pere Farners, que havia estat designat alhora pel concili i per l’antipapa Fèlix.

Des del 1461 es mantingué fidel a la Generalitat en la guerra contra Joan II, el quan intentà de lliurar la castellania d’Amposta al castellà de Montsó Bernat Hug de Rocabertí.

Ja mestre de Rodes, escindí la llengua d’Espanya amb la creació de la llengua de Castella; la llengua d’Aragó comprengué des d’aleshores (1462) la castellania d’Amposta, el Gran Priorat de Catalunya, el priorat de Navarra i la batllia de Mallorca.

A Rodes dugué a terme una gran activitat constructora de consolidació de la seva defensa contra les intencions hostils dels turcs: amb l’ajuda econòmica del duc de Borgonya féu alçar la sòlida torre de Sant Nicolau, on figura el seu escut (1464).

Les desavinences, però, amb Joan II de Catalunya-Aragó el forçaren a convocar a Roma un capítol general de l’orde el 1466 i deixà a Rodes com a lloctinent seu el prior de Catalunya Jaume de la Geltrú.

Morí abans de poder retornar a Rodes i fou enterrat a Sant Pere del Vaticà, on una llosa de marbre amb la seva imatge i un epitafi elogiós perpetuen el seu record.

Sacirera, Dalmau de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller. Sembla que fou el fill segon de Guillem, senyor de Sant Guim. Era castlà del castell de Savallà (1389).

Fou conseller i promotor de Martí I i algutzir de Martí el Jove, el qual serví a Sicília. Intervingué activament en els parlaments de Barcelona i Tortosa (1410-12).

Partidari de Jaume II d’Urgell, fou un dels seus enviats al rei Ferran I, amb el qual s’indisposà; acabà per reconèixer, en nom de Jaume, la seva sobirania i li jurà fidelitat (1412).

Posseí els castells de Tavascan i Surri (vall de Cardós), possiblement fou senyor de Montclar i Marcovau, i, amb la seva muller, Margarida de Canet, rebé la investidura del castell de Besora i la casa aloera de Montesquiu (1420).

Participà en la primera campanya d’Alfons el Magnànim a Nàpols, on romangué com a virrei de l’infant Pere des del 1424. Pactà una treva amb la reina Joana (1430). Deixà el càrrec entre el 1431 i el 1433.

Sabastida, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV)

Cavaller.

El 1462 prengué les armes a favor de Joan II. Fou aleshores un dels defensors de la Força de Girona contra l’exèrcit del comte de Pallars.

La Generalitat el declarà enemic de la terra i el destituí com a conseller de la institució.

Rubió, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller.

Anant amb les forces de Jaume I, assistí al setge de Balaguer (1228), a la campanya contra els Cabrera per restablir al comtat d’Urgell els drets de la legítima hereva Aurembiaix.

En aquesta operació, havent-se produït una gran sortida dels defensors sobre un punt avançat en què es trobava, mostrà un coratge excepcional.

Roudor, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Cavaller de la Companyia Catalana d’Orient. Originari, segons el cronista Muntaner, de la comarca del Llobregat. El seu nom apareix també com a Berenguer.

Era a Adrianopòlis quan Roger de Flor hi fou assassinat (1305). Dels mil-trescents catalans que hi moriren, ell, Ramon Alquer i Guillem de Tous foren els únics supervivents. Refugiats en un campanar, es defensaren tan heroicament que es guanyaren el respecte dels bizantins i Miquel Paleòleg els perdonà la vida.

Rubió i Ors dedicà a Roudor un poema.

Rosanes, Roger de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Cavaller. Prengué les armes contra Joan II.

Amb una companyia de 50 homes constituí l’únic reforç que pogué trametre Barcelona el comte de Pallars quan aquest esperava la invasió de l’exèrcit francès que venia per auxiliar el rei Joan. Poc després, amb 100 homes, passà a guarnir el Voló.

No pogué ni pensar a oferir resistència, ja que els invasors eren més de 10.000. Capitulà i el feren presoner. Fou alliberat posteriorment.

El 1463 assumí el comandament de la guarnició d’Hostalric mentre no ho feia el nou cap titular, Pere Sarriera. Es traslladà després al Vallès per organitzar-hi punts de defensa.

Rosanes, Hug de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Durant el regnat de Martí l’Humà fou governador de Càller i el districte de Gallura, a Sardenya, per relleu el 1404 de Francesc Sagarriga, que havia estat elegit bisbe de Lleida.

Rellevat ell al seu torn, el 1408, per Marc de Montbui, seguí a l’illa secundant-hi Martí el Jove, que hi havia arribat en expedició. Per encàrrec d’aquell, amb Joan Serra, recorregué part de Sardenya pel maig de 1409, prometent l’indult a tots els rebels que abandonessin la causa del vescomte de Narbona, cap de la revolta.

Rosanes, Galceran de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – després 1418)

Cavaller. Senyor del castell de Rosanes i de Sant Boi de Llobregat. Fou conseller de Pere III el Cerimoniós i de Joan I.

Durant l’interregne (1410-12), fou un decidit partidari de Jaume d’Urgell. El 1411 fou elegit parlamentari entre els vint-i-quatre que formaven la comissió executiva.

A la seva mort, el castell de Rosanes passà de la corona als Oms, i Sant Boi a la pubilla, Elionor.

Rosanes, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller.

A la darreria del regnat de Jaume I fou fidel seguidor d’aquest mentre es produïen les greus confederacions nobiliàries al nord del país. El 1274 acompanyava el monarca quan aquest tractava de dominar el conflicte.

El 1285, regnant Pere II el Gran, cooperà a la defensa de Catalunya contra la croada francesa. Fou un dels cavallers frontalers als quals era encomanat el sector de Besalú, mantingut amb tanta solidesa. Fou compensat pels seus serveis.

El 1309 fou marmessor de Guillema de Montcada i de Castellvell, senyora del castell de Rosanes, del qual Berenguer era castellà.

Rocafort, Bernat de

9 Respostes

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Aversa, Itàlia, 1309)

Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l’antipatia d’aquest (1302).

Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ània i passaren a Efes. Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).

Assassinats Roger i l’almirall Ferran d’Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d’Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305). Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars.

En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d’ell no feia cas Ferran Eiximenis d’Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.

Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l’acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d’abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans del seu germà Asbert i un oncle de Rocafort (1307).

Arenós passà al servei d’Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l’infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria.

Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d’Atenes.

Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d’acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l’autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l’afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d’Aversa, on moriren de fam.