Arxiu d'etiquetes: cavallers

Santacoloma, Francesc Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller i conseller reial. Sembla que provenia de Santa Coloma Sasserra.

Passà a Sardenya, on fou capità del cap del Logudor, càrrec que deixà en ésser fet governador i reformador de l’Alguer i del mateix cap (1380-86). Tornà a Catalunya, d’on fou novament enviat a Sardenya amb algunes galeres per a combatre els sards rebels a Arborea (1383). Intervingué en les negociacions amb la jutgessa Elionor i amb Bracaleó Dòria.

Nomenat governador de Menorca (1386), fou suspès per raó d’un plet amb Humbert de Fenollar, que al·legava drets al càrrec, però aquest fou restituït a Santacoloma (1391).

Fou enviat de Martí I l’Humà als Arborea novament rebels, però no aconseguí de pacificar-los. Fou lloctinent de Roger de Montcada a Sardenya (1398), on tingué també el feu d’Osilo. Recorregué les costes de l’illa per tal d’impedir l’arribada de reforços de Gènova durant la campanya de Martí el Jove (1408).

Santa Fe, Ponç de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Participà a les lluites nobiliàries de la minoritat de Jaume I.

Formà al bàndol del comte Nunyo Sanç del Rosselló. Destacà a les temptatives d’avinença de 1226, que no foren resoltes del tot fins a la pau d’Alcalà signada l’any següent.

Sant Martí, Ferrer de

1 Resposta

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Cavaller. Fill de Guillem de Sant Martí i de Beatriu de Montcada.

El seu heretatge resultava molt compromès per les despeses realitzades pel seu pare de cara a mantenir els plets de la madrastra Guisla de Banyeres.

Ferrer hagué de cedir el castell d’Eramprunyà, del qual era castellà i gairebé senyor, al rei Jaume I, el qual faria restar la fortalesa en mans de sots-castellans, els Santa Oliva. L’arruïnat cavaller es retirà al seu castell pairal de Sant Martí Sarroca.

Era casat amb una Guillema de Cabrera.

Sant Lleïr, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller i diplomàtic.

Durant el regnat de Jaume I servia al seguici de l’infant hereu Pere. Aquest l’envià a Tunis el 1274, en una missió de característiques desconegudes, i que podia ser molt bé un contacte secret amb els sicilians exiliats per la dominació angevina.

Era governador interí de València el 1284. En aquestes funcions cooperà a les negociacions de Conrad Llança amb el regne de Granada.

Dos anys després, regnant ja Alfons II el Franc, fou ambaixador a Granada i a Tremissèn. En aquest sultanat prepararia la renovació dels acords de pau i treva vigents en anys anteriors.

Sant Joan i Planella, Hug de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Fill de Francesc Nicolau de Sant Joan. Com el seu pare, fou partidari de Carles d’Àustria.

Aquest el nomenà vescomte a les Corts de 1705-06. Tot seguit fou tinent coronel de la Coronela de Barcelona, manada llavors pel seu pare. El 1707 li era atorgat el títol de comte.

Traslladà la seva residència a Mallorca. A causa de l’absència, i encara que li fou reservat el grau de tinent coronel de la Coronela, les autoritats decidiren, ja ben avançat el setge de 1713-14, de nomenar per a les mateixes funcions Josep de Peguera-Vilana i de Millars, marquès de Vilana.

Sant Joan i Llobregat, Nicolau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Era capità de la Coronela barcelonina el 1684.

El 1713 assistí a la Junta de Braços reunida a Barcelona, on tingué un paper molt important a les sessions dels Braç Militar. Ell hi féu el primer discurs, amarat de patriotisme però partidari de la submissió a Felip V per creure que la resistència singular era inútil i que calia estalviar vides.

La proposició serví de base als votants contraris a la resistència, que triomfaren en primera volta però foren després batuts en revotació pels qui preconitzaven la defensa. Fou un dels que signaren una protesta per la revotació.

Tot i aquesta voluntat pacifista i d’haver-la destacada públicament, restà a Barcelona durant el setge de 1713-14 i encara, en aquest període, fou dels aristòcrates que ingressaren al Consell de Cent.

Sant Joan, Francesc Nicolau de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 21 abril 1706)

Cavaller. Fou un dels delegats de la ciutat de Barcelona prop del virrei del Principat, que defensava Girona contra els francesos el 1675. El 1684 era capità de la Coronela de Barcelona i durant el setge dirigit pel mariscal Vendôme que acabaria amb l’expugnació de la capital (1697).

El 1700 fou membre de la comissió que deliberà sobre l’acceptació al Principat dels poders del cardenal Portocarrero. També actuà en altres comissions que tractaren dels abusos del nou rei Felip V (1702), una de les quals li costà, junt amb molts dels seus companys, una condemna d’inhabilitació per a càrrecs públics. Mesura revocada el 1705 quan Barcelona fou alliberada per Carles d’Àustria.

A les eleccions immediates sortí elegit Conseller en Cap. En virtut del càrrec tingué grau de coronel de la Coronela durant el setge franco-espanyol de 1706. Morí d’un tret en circumstàncies poc aclarides.

Fou el pare d’Hug de Sant Joan i Planella.

Sant Dionís, Pere de

2 Respostes

(Girona, segle XV)

Cavaller. Fill de Narcís de Sant Dionís i germà de Dalmau Gabriel. El 1462 era veguer de Girona. La reina Joana Enríquez l’atragué a la causa reialista.

Contribuí a la defensa de Girona contra les forces de la generalitat. Aquesta el declarà enemic de la terra.

Sant Dionís, Narcís de

2 Respostes

(Girona, segle XV)  Cavaller. Pare de Pere i de Dalmau Gabriel. El 1462 prengué partit per Joan II.

Fou un dels directors, malgrat la seva edat avançada, de les obres de fortificació de la Força gironina, poc abans que l’exèrcit de la generalitat hi posés setge. Fou inclòs en una de les relacions d’enemics de la terra publicades per la generalitat.

Al segon setge de Girona, pel novembre de 1462, el comandant de la plaça, Pere de Rocabertí, el nomenà cap de les obres militars.

En recompensa als seus serveis li foren concedits els aigualeixos del Ter on es troba avui la Devesa gironina.

Sant Climent, Pere de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller. El 1409, amb Ramon Fiveller, escriví una carta expressant la seva inquietud per certes veus de casori entre una filla de l’infant de Castella i el petit Frederic de Luna, aleshores promès a Violant de Prades.

Era procurador de la generalitat als territoris de l’antic comtat d’Empúries el 1411. Hagué d’afrontar llavors un incident greu, quan Joan de Vilamarí s’emparà del castell de Palau-saverdera, prop de Roses, que pertanyia a Ramon Sagarriga, governador del Rosselló i de la Cerdanya.

Diversos intents de mitjanceria sobre el cas fracassarien totalment. No aconseguí tampoc que Vilamarí cedís i li deixés ocupar de manera pacífica la fortalesa en nom de la generalitat, per tenir-la en custòdia mentre n’era dirimida jurídicament la possessió. Per reduir Vilamarí hagué de sotmetre’l a un setge en regla amb forces de la generalitat i artilleria.

Aquest cas fou un dels desordres més greus entre els esdevinguts al període crític de l’interregne 1410-12.