(Tarragona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Germà de Pere i de Tomàs.
Participà a la Junta de Braços de 1713 com a representant del Braç Militar, i fou un dels qui signaren una protesta escrita contra la resolució que instava a la submissió a Felip V, ja que era partidari de la resistència.
Fou un dels dotze membres del Braç que entrà a les Juntes del govern provisional català. Fou president de la Junta de Segrests.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Cavaller. Tenia possessions a Calonge.
Fou un dels afrancesats més distingits, col·laborador preferent dels napoleònics al corregiment de Girona i Figueres.
Els guerrillers cremaren la seva casa de Calonge, com a represàlia.
(Catalunya, segle XII)
Cavaller. Participà a la presa de Lleida, el 1149, amb les forces d’Ermengol VI d’Urgell que col·laboraren amb les de Ramon Berenguer IV de Barcelona.
Rebé en compensació algunes cases a la ciutat.
(Catalunya, segle XIII – vers 1339)
Cavaller, senyor de Vallgornera. Fill i successor de Jaume (I) de Vallgornera.
Fou company d’armes de Ramon Muntaner a Sicília, on lluitava al servei de Frederic II contra els angevins de Nàpols. Entrà a Sciacca durant el setge imposat per aquests (1301-02). Combaté a l’illa de Gerba, i Muntaner, en partir-ne, el deixà com a capità o guarda del castell. Defensà Trapani del setge napolità, i intervingué en la treva que hi fou feta (1313-14). Fou curador de Manfred, fill del rei Frederic II (1317).
Amb els seus soldats, catalans i almogàvers, vigilà el nou desembarcament angeví prop de Palerm, entrà a la capital i resistí el setge (1325); en ésser alçat aquest, emprengué una guerra de guerrilla per tot el regne, des de Marsala fins a Catània (s’avançava a l’arribada de l’enemic a cada localitat i l’hostilitzava durament), fins que el duc de Calàbria, Carles de Nàpols, decidí la retirada.
El comte Ramon Roger II de Pallars li vengué els castells de Cervelló i Gelida i la vila de Molins de Rei, abans de fer-ne nova venda al jutge Pere III d’Arborea, del qual fet el dit comte obtingué el perdó del rei Alfons (1334).
El seu fill i hereu fou Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes.
(Catalunya, segle XIII – segle XX)
(o Vallguarnera, it: Valguarnera) Llinatge de cavallers.
Prengué el nom del domini que exercí damunt el castell de Vallgornera (Alt Empordà).
La seva filiació autèntica comença amb Jaume (I) de Vallgornera (Catalunya, segle XIII – 1271) Senyor inferior del castell de Vallgornera. Es casà amb Sibil·la de Vilallonga, senyora de Vilarnau d’Avall, al Rosselló. Foren pares de Simó de Vallgornera i de Vilallonga.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Germà d’Antoni. Fou capità de la Coronela de Barcelona durant l’infructuós setge establert per Felip V el 1706. Fou visitador de la Generalitat, càrrec que el convertia en jutge de les apel·lacions formulades pels funcionaris de la institució.
El 1713 participà a les deliberacions del Braç Militar a la Junta de Braços. Tot i no estar a favor de la resistència (com el seu germà), acceptà la decisió final, i figurà immediatament com a capità de la Coronela, al front de la companyia d’Hortolans del Portal Nou. Pel novembre de 1713 figurava entre els aristòcrates que ingressaven al Consell de Cent.
L’1 d’agost de 1714 resultà malferit per una granada enemiga quan es trobava de servei en la defensa de la ciutat.
(Barcelona, segle XVII – 11 setembre 1714)
Cavaller. Germà de Tomàs. El 1700, arran de l’agonia de Carles II i del lliurament de poders totals al cardenal Portocarrero, fou un dels representants del Consell de Cent per a la comissió que deliberà sobre la validesa d’aquells poders.
En 1709-10 era Conseller en Cap de Barcelona, en plena guerra de Successió. Assistí pel Braç Militar a la Junta de Braços de 1713, on es decidí la resistència contra Felip V, on fou partidari de la submissió.
Sembla que de moment s’absentà de Barcelona i que fou demanada la confiscació dels seus béns. En tot cas, i mogut potser per l’exemple del seu germà, reaparegué més tard a la capital assetjada.
L’11 de setembre de 1714 s’incorporà al contraatac que fou llançat per la part de Sant Pere i el Portal Nou, secundant la iniciativa d’alguns antics Consellers en Cap d’acompanyar a Rafael Casanova. Morí en la lluita.
(Barcelona ?, segle XVII – Catalunya, després 1706)
Jurista i cavaller. Catedràtic a la Universitat de Barcelona i assessor jurídic del Braç Militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona, i lluità contra la invasió francesa del 1697. Més tard es mostrà favorable a la causa austriacista, i assistí a les corts presidides pel rei-arxiduc Carles III (1705-06).
De les seves moltes obres jurídiques i sobre institucions i càrrecs públics catalans cal destacar Summari discurs aont se prova ésser inexigible i nociva… la contribució del batalló… (1651), Alegato de las procuras por el Principado de Cataluña; Ilustración a la Constitución VII, titulo “De la elección, número y examen de los doctores de la Real Audiencia” (1674) i Tratado sobre la práctica del Regente de la Vegueria de Barcelona.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Des del 1706 pertanyia a la Junta del Port Franc.
Com a membre del Braç Militar prengué part a la Junta de Braços de 1713, en què fou decidida la resistència contra Felip V. També pertanyia al Consell de Cent, on restà després de les eleccions municipals del mateix any.
Fou membre del govern provisional català. El 20 de juliol de 1714 era elegit membre de la junta civil assessora del mariscal Villarroel, cap militar de la defensa.
Després de la capitulació els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Mataplana, Ripollès, segle XIII – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1297)
Cavaller. Baró de Mataplana. Fill hereu de Galceran (II) d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Es casà amb Esclarmunda de Conat i fou pare de Ramonet d’Urtx i d’Hug de Mataplana (Hug I de Pallars).
Des del 1256 signà documents al costat dels seus pares, i actuà amb la seva mare fins a la mort d’aquesta (1290). La divisió que el rei Jaume I féu dels seus estats deixà part dels seus dominis, a la Cerdanya i a la vall de Toses, dins el Regne de Mallorca.
Sembla que cal referir al seu fill Ramonet la fracassada defensa d’Elna (1295) durant la invasió de Catalunya del rei Felip III de França. També fou Ramonet el Ramon d’Urtx que era majordom reial dels béns de Jaume II a Múrcia, i que morí abans que el pare, el mateix 1297.
Fou marmessor del comte Arnau Roger I de Pallars i tutor de les seves filles, una de les quals (la comtessa Sibil·la I) es casà amb el seu fill Hug. Morta la seva mare, heretà l’extens domini de Mataplana i donà cartes de poblament per a Castellar de N’Hug (1292) i la Pobla de Lillet (1297).
En el seu testament (1297) manà que es venguessin tots els seus béns per reparar les seves injúries i les de la seva mare. Els seus marmessors vengueren per 200.000 sous la seva herència al seu fill Hug de Mataplana.
Fou enterrat al convent de frares predicadors de Puigcerdà, i la seva làpida sepulcral, amb una escena del seu enterrament, és guardada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 