Arxiu d'etiquetes: autors/es teatrals

Gual i Queralt, Adrià

39 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Albert i Corp, Esteve

Deixa un comentari

(Dosrius, Maresme, 4 febrer 1914 – Andorra la Vella, 10 octubre 1995)

Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Andorra el 1956.

Promotor d’espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars.

Altres obres: L’obra social i política de l’abat Oliba (1966), La Seu d’Urgell, portaveu, reducte i bressol d’una Gòtia frustrada (1967) i L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l’obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).