(Catalunya, segle XIII – 1716)
Antiga demarcació administrativa. S’estructurà al començament del segle XIII com a subdivisió de la vegueria de Cervera.
En depenien els llocs dels Prats de Rei, la Manresana dels Prats, Montfalcó el Gros, Sant Puvim, Vallmanya, Solanelles, Puigdemàger, Segur, quadra de Galí, Puigfarner, les Coromines, Sant Pere Sallavinera, la Fortesa i Boixadors.
El sots-veguer exercia sovint el càrrec de batlle de la vila dels Prats de Rei, on residia.
(els Prats de Rei, Anoia)
Antic i petit monestir de l’orde del Sant Sepulcre, creat, a mig camí de la vila i la Manresana dels Prats, abans del 1222, pel monestir de Santa Anna de Barcelona. Fou conegut també per la comanda de Sant Miquel.
Nasqué després de resolta la discussió entre l’orde i la vila sobre l’antiga donació de l’església de Santa Maria dels Prats i les seves sufragànies de Sant Andreu de la Manresana i de Sant Ermengol (avui en ruïnes) feta a l’orde pel comte Ramon Berenguer III el 1126.
Tingué una petita comunitat (tres o quatre membres) regida per un comanador, i ja estava en plena decadència a mitjan segle XIV.
L’església romànica de Sant Miquel de la Comanda fou destruïda el 1936, i les seves pedres, aprofitades per a les noves escoles de la vila.
(Anoia)
Nom adoptat el 1937 per al municipi dels Prats de Rei.
(Argençola, Anoia)
Poble, a l’esquerra de l’Anoia, sota la serra de Montmaneu, format al llarg de la carretera de Barcelona a Lleida (la qual ha estat desplaçada modernament).
La seva església (Sant Genís) fou annexada a la parròquia de Carbasí.
(Catalunya, segle XX)
Títol concedit el 1925 a Antoni Miquel i Costas, industrial paperer català, propietari del castell de Claramunt, que morí a Madrid dos anys després.
(Anoia)
Veure> els Hostalets de Pierola (municipi).
(Montmaneu, Anoia)
Poble, prop de la carretera de Barcelona a Lleida, al coll de la Panadella, depressió de la serralada que separa les conques del Llobregat i del Segre, límit de la Depressió Central.
És un dels passos més difícils en les comunicacions entre Lleida i Barcelona.
Al peu de la carretera, al costat de l’Hostal Vell, ha sorgit un petit nucli d’hotels de carretera.
(Anoia)
Sector central i més característic de la comarca. Depressió marginal de la Depressió Central Catalana. Està excavada en les margues blaves característiques d’aquesta zona i limitada per relleus monoclinals.
La conca és el resultat de l’erosió de l’alt curs del riu Anoia, el qual, havent travessat les muntanyes de la serra Prelitoral, ha desplaçat la seva capçalera, a causa d’un fenomen d’erosió regressiva, fins als marges meridionals de la Depressió Central, i s’ha dilatat després gràcies a l’existència de terrenys terciaris -resultat de la sedimentació eocènica- fàcilment excavables.
Els relleus monoclinals o plataformes estructurals, gairebé horitzontals, que s’anomenen serres, són conseqüència de la inclinació de les capes, que determinen relleus dissimètrics de pendent abrupte.
Aquestes serres ultrapassen els 500 m d’altitud, mentre que, al centre de la conca, Igualada és a 284 m d’altitud.
(Anoia)
Veure> baronia de la Conca d’Òdena (demarcació històrica).
(Òdena, Anoia, segle XI – Catalunya, segle XIII)
Llinatge senyorial.
Propietari del castell d’Òdena, al comtat de Manresa.
El primer membre que usà aquest cognom fou Guillem I d’Òdena.
Dades dels Països Catalans 